El judaisme messiànic.
Entenem com a judaisme messiànic, a un moviment bíblic de gent jueva que creu que Yeshua, Jesús, en hebreu, és el vertader messies. Els seus orígens, es remunten a l’època dels apòstols. Darrere la mort, i resurrecció de Jesús van ser considerats com una més de les corrents jueves. Hi han dues corrents el judaisme Ebionita i el judaisme Netzarim (Natzarè).
Ebionisme:
El nom ve de l’hebreu ebion, que vol dir “pobre”. Creien que Jesús era el messies, però no amb la seva condició divina. Es regien per les lleis de Moises, com ara, la circumcisió, elSabat (dissabte com a dia de descans), les prohibicions alimentaries, etc. Es regien per la Torah jueva i pel l’Evangeli segons Sant Mateu. Refusaven, totalment, dels escrits de l’apòstol Pablo, al que acusaven d’apòstata de la llei. Les ultimes comunitats ebionites van desaparèixer allà pel segle IV de la nostra era.
Netzarim:
Contràriament als ebionites, creien amb la divinitat de Jesús i celebraven el Sabat, en diumenge. Mantenien la circumcisió, les prohibicions alimentaries, i altres lleis de Moises. Consideraven seu l’Evangeli segons Sant Mateu, l’original escrit en caràcters hebreus però en llengua aramea. També van desaparèixer, possiblement, pel segle IV.
Abraham/Ibraïm.
Abraham va nàixer a Ur, un poble de Caldea en la Mesopotàmia. Segons els hebreus era fill de l'alfarer Tharé, no obstant els àrabs el fan net d'aquet i fill d'Hazar. La Bíblia ens conta que el deu dels jueus va ordenar a Abraham que abandonarà Caldea i es dirigirà a un altre país:” El Senyor digué a Abraham: sortiu del vostre país, de vostra família,de la casa del vostre pare, i vingueu al país que jo vos mostraré, i vos convertiré en pare d'un gran poble” (Gènesi, capítol XII, versicle 1). Llavors Abraham i la seva dona, Sara, abandonaren la Mesopotàmia i es dirigiren cap a l'actual Palestina, a un país que es deia Sitxem. Al poc temps,d'arribar a Sitxem, la fam els va obligar a buscar blat a Egipte. Donat la bellesa de Sara, Abraham tenia por que el faraó el matarà, i llavors la va fer passar per sa germana. Efectivament el faraó s'enamora de Sara, i a canvi d'ella li va fer valuosos regals a Abraham: ovelles, ases, bous, camells, criats i criades. Entre les criades n'hi havia una que es va convertir en la seva dona, el nom de la qual era Agar/Hajar. L'esclava Agar, convertida en esposa d'Abraham, li va donar un fill, que va rebre el nom d'Ismael/Ismail. Déu castigà a Egipte amb tres plagues, llavors el faraó se n'adonà que sara era, en realitat, l'esposa d'Abraham i la tornà al seu vertader marit. Abraham abandonà Egipte.
Estant acampats en el Vall de Mombre, van rebre la visita de tres viatgers, que en realitat eren tres àngels. Abraham, com a bon amfitrió, els va donar de menjar pa, carn de vedella, sagí i llet. Llavors, van demanar conèixer a la dona que havia pastat el pa. Abraham els va presentar a Sara, i un d'ells, anomenat Etern, li va dir que al transcurs d'un any tindria un fill. Estant Sara abraçada, van viatjar al desert de Cades. El rei Abinmelech, s'enamorà de Sara. Abraham, torna a fer-la passar per la seva germana, i a canvi, tornà, a rebre regals: ovelles, bous, criats i criades. Però Déu se li va aparèixer a Abinmelech, i el va amenaçar de mort si s'atrevia a tocar a Sara.
Sara donà a llum a Isaac/Isahq. Passat el temps Déu, per a provar l'obediència d'Abraham, li va ordenar que sacrificarà a un dels seus fills. Segons els jueus, aquet era Isaac, segons els àrabs era Isamel. Quant Abraham es disposava a fer efectiu el sacrifici, Déu el va aturar, i li va ordenar que sacrificarà una ovella en el seu lloc. Sara estava gelosa d'Agar i el seu fill, Ismael, i va convèncer a Abraham per que els expulsarà.
Agar i Ismael, vagaven pel desert, quant estaven quasi deshidratats Agar deixa a Ismael en una ombra i es dirigeix cap a les muntanyes a la cerca d'aigua, llavors Ismael acaricia l'arena i de manera miraculosa surt aigua. Ismael, va tindre dotze fills Nebaiot, Quedar, Adbeel, Mibsam, Mixmà, Dumà, Masà, Hadad, Temà, Jetur, Nafix i Quedma, i d'una filla Mahalat. Cadascú dels fills d'ismael va fundar una tribu. Ismael és considerat el pare dels ismaelites, àrabs.
Isaac, per la seva part,va contraure matrimoni amb Rebeca. Al ser aquesta estèril, li prega a Déu que li permetera tindre un fill. Déu va decidir donar-li bessons, els quals es van anomenar Esaú i Jacob.
l'evangeli de Judes.
El manuscrit de 66 pàgines, ara conegut com Codex Tchacos, Va ser trobat en els anys 70, i ha sigut restaurat per a ser donat a conéixer. L'Evangeli de Judes dóna una nova visió sobre la relació entre Jesús i Judes, oferint una nova versió sobre el deixeble que segons la Bíblia oficial va trair Jesús. Al contrari que els evangelis del Nou Testament de Mateo, Marcos, Lucas i Juan, en els que es presenta Judes com un traïdor, este evangeli retrata Judes com un fidel serf que va actuar seguint la petició de Jesús entregar-lo a les autoritats.
En els primers segles després de la mort de Jesús, les comunitats cristianes es van estendre ràpidament al voltant del Mediterrani, incloent Egipte. Amb el temps, els cristians van aconseguir mantindre's units en una església jeràrquica i oficial durant segle I i l'Església va lluitar per a acordar quins textos inclouria en la Bíblia. Ja llavors, l'Evangeli de Judes havia sigut condemnat ja per l'església establida. Al contrari que els evangelis del Nou Testament de Mateo, Marcos, Lucas i Juan, en els que es presenta Judes com un traïdor, este evangeli retrata Judes com un fidel serf que va actuar seguint la petició de Jesús entregar-lo a les autoritats.
El text va ser extensament reconegut entre els gnòstics - una popular secta del cristiànisme - en els primers dos segles després de la mort de Jesús. Va ser celebrat pel gnosticisme i el misticisme i els secrets de Judes, retratat com el deixeble més pròxim de Jesús eren una lectura particularment popular. La fe del gnosticisme va ser una de les primeres minories cristianes qualificades com herètiques per Església. La primera referència coneguda a l'Evangeli de Judes va ser un atac contra la seua "heretgia", al voltant de l'any 180 d.C. per Irenaeus, Bisbe de Lió, qui va qualificar a l'Evangeli de Judes "una història fictícia", Irenaeus el va declarar fora de la creença cristiana.
