Barcelona,cap del regne got.
Teudis, envestit rei dels gots, recuperà Barcelona i establi en ella la seva cort. Entre el 532 i el 534 combati la pressió franca a la zona de Besiers. En el 541, hagué un nou intent d’invasió per part dels francs, que va ser repel·lit amb èxit. Teudis va morir assassinat al 548, en la seva cort de Barcelona. Teudisel, el seu successor trasllada la cort a Toledo.
El regne de Tolosa.
Teodoric I, 1419, va trencar el pacte amb Roma. Assetjà Arles i Narbona sense èxit, no obstant domina Tolosa. Lloc on va establir la capital del seu regne. En el 450, tornà aliar-se amb els romans, i participà en la batalla dels Camps Catalàunics (451), on va trobar la mort.
Turismon, 451, intentà fer una política independent de Roma, qüestió que va conduir que fos estrangulat pels seus germans, Teodoric i Frideric, en el 453.
Teodoric II, 453, es va aliar amb l'emperador Avit, i renova el pacte federal, actuà contra el bagudes de la tarraconense i els sueus. va ser assassinat pel seu germà Euric, 466.
Euric, 466, en el 476 va conquerir Barcelona i Tarragona,expandit el seu regne cap al sud de la Península Iberica.
Alaric II, 484, va heretar el regne de Tolosa, que llavors abastava la major part de l'actual Occitània i quasi tot l'hispània. Mori en la batalla de Vouillé, prop de Poiters,en el 507, contra els francs. Darrere la seva mort es va perdre Tolosa, i el seu fill, Gesaleic, es refugià a Narbona.
Bizantinsi Visigots.
En el 549, darrere l’assassinat de Teudisel, Àquila va ser elegit rei dels visigots. Un any desprès va intentar pacificar la rebel·lada Còrdova. En una única batalla va perdre la gran part del seu exercit, un fill i el seu tresor reial. Darrere Aquesta derrota es va refugiar a Mérida. Aleshores Atanagild es va erigir en el cap dels rebels.
Justinià I El Gran, emperador de Bizanci, aprofità la inestabilitat del regne got, per a enviar un exercit militar contra spania. Així, a l’estiu de 552 els bizantins desembarcaren a Màlaga. Al llarg de dos anys van prendre possessió de la costa que va de Dénia Cadis.
Sisebut, rei dels visigots, va combatre als bizantins durant el 614 i 615, conquerint Malaga. Suintila en el 621 va prendre Cartagena, i en 622 va expulsar-los de les seves ultimes possessions.
Conquestadels Visigots.
No va ser fins el 480, que el rei Euric, germà de Teodiric, va iniciar la conquesta de la Tarraconense. El comte Gauteric ocupà Pamplona i Saragossa. El comte Eldefred, assetja Tarraco, la qual va prendre violentament. En el 483, ocuparen tota la Cartaginesa i disputaren la Lusitanià als sueus. Desprès feren seva la Bètica. A pesar de sotmetre quasi tota la península, els visigots s’assentaren majoritàriament a les terres del Tajo i el Duero.
Les invasions germàniques.
Els alans s'assentaren a les províncies de Lusitanià i Cartagena. en el 412 el rei Atax establi la cort a Mérida. Els vàndals per la seva part estaven dividits en dos grups, els asdings i els silings que es van assentar de forma separada. Els asdinges acabdillats per Gunderic s'establiren a Astúries i nord de Galícia , mentre que els silinges al front dels quals hi era Fridibald ho feren a la Bètica. Els sueus, liderats per Hermeric I, s'assentaren a la resta de Galícia. Mentre que la Tarraconense va continuar sota domini romà.
L’apariciódel cristianisme.
Els cristians va patir persecucions per tot l’imperi Roma: Septimini Sever, al 202 va prohibir la conversió al cristianisme i al judaisme. Deci, en el 250 va ordenar una persecució general. Dioclecià, a principis delsegle IV, es dirigí contra els líders cristians. En el 311, Constantí decreta l’edicte de tolerància de Sàrdica, que permetia el culte cristià en igualtat amb les altres religions. Edicte que va ser confirmat per l’edicte de Milà en el 313.
De la mateixa manera que va anar expandint-se el cristianisme, van anar apareixent selles bisbals, arreu del territori. Així tenim les següents selles: Tortosa, possiblement al 64 amb que tot indica que aparegué al segle II; Xàtiva al 247; Barcelona al 347; Girona 397; Lleida al 419; Ègara, segregació del bisbat de Barcelona, al 450; Mallorca al 480; Osona al segle V; Empúries al segle V; Elx al 507; Vic al 516; Tortosa al 516; Urgell al 527; València al segle al VI; Dénia al segle VII i Elda al segle VII.
L'oci a la cultura romana.
Inicialment els teatres es construïen en fusta, fins el 52aC. que es va erigir a Roma el primer teatre en pedra. Imitant el model hel·lènic en les parts de la construcció: escena, prosceni, orquestra i càvea. No obstant van introduir canvis en la construcció, al contrari que els grecs, s'edificaven en pla. La càvea es construïa sobre una infraestructura de voltes cobertes amb voltes de canó, i no sobre el vesant d'un turó. L'orquestra és deforma semicircular, i no circular. L'escena és una plataforma rectangular, a la part posterior es troba el front scenae,que servia com a fons de l'escenari.
Edifici de planta el·líptica dissenyat com dos teatres units per l'escena que constà de tres parts: l'arena, el soterrani i la graderia. En l'arena, també de forma el·líptica, és on lluitaven els gladiadors. Al voltant estaven les grades per als espectadors. Sota l'arena esta el fossat, un soterrani que servia com a magatzem i des d'on sortien els gladiadors i les feres.
Edifici de forma rectangular destinat a les curses de cavalls, quadrigues. L'arena estava dividida longitudinalment per un mur decorat en estatues i obelisos, l'spina. Al voltant de l'arena estan les graderies per als espectadors.
Eren els banys públics, formats per diferents habitacles. Els frigidarium, sala d'aigua freda; tepidarium, sala d'aigua temperada; i caldarium, sala d'aigua calenta. Amés comptava amb sales de reunions, biblioteques, jardins, palestres i vestuaris.
El Fòrum romà.
Annex al fòrum es troba la basílica, una construcció de planta rectangular dividida amb tres naus. La nau central sobresurt per damunt de les laterals, on es situaven els finestrals que il·luminaven el recinte. Tenia un us comercial i judicial, ja que era el lloc de reunió dels majoristes, i disposava d’un tribunal.
El temple romà, també, estava situat al fòrum, amb que solia haver-ne en altres llocs de la ciutat. Es situava sobre un podi, al qual s’accedia per una única escalinata. Per els esglaons s’accedia a un porxo sostingut per columnes, en alguns casos les columnes, també, es construïen als dos costats del temple. El temple era la residencia de déu, per tant els homes no entraven a pregar. Els ritus de culte es celebraven en el porxo de la façana, al voltant de l’ara, altar.
Prop d’aquestos edificis, es situava la cúria, un edifici de forma rectangular on es reunia el senat que dirigia la ciutat.
Laciutat romana.
Les ciutats conquerides comptaven amb estatuts jurídics variats. Havia ciutats lliures, com ara Sagunt, federades, estipendiaries i les ciutats rendides. Aquesta situació dura fins al 75 de la nostra era, data en la qual Vespasià atorga el dret llatí a totes les ciutats romanes.
La ciutat Romana de Pol·lèntia
Laprovíncia Terraconensis.
Sertori.
Quint Sertori, com a partidari de Gai Mari,va ser nomenat governador de tota la Hispània. Corneli Sul·la, va derrotar a Gai Mari i va nomenar governador de la Hispània Citerior a Vilari Flac. Sertori, que continuava fidel a Mari i no va reconèixer al Dictador. En el 82 aC., Vilari Falc i Gai Anni van derrotar a Sertori, que va intentar barrar-los el pas pels Pirineus. Darrera la derrota Sertori es va refugiar a Cartagena, des d'on el 81aC va fugir cap a Mauritània. En el 80 aC, aprofitant una rebel·lió a Lusitània torna a la Hispània Ulterior i es va aliar amb el lusitans rebels. Acompanyat pels rebels i per soldats romans, que es van mantenir fidels a ell, va derrotar al pretor Luci Fufidi. Luci Hirtulei, general de Sertori, en 79 aC, derrotà a Marc Domici Calví, passant així, tota la Hispània Ulterior a mans de Sertori. Continuà les seves conquestes per la Hispània Citerior, Roma va enviar unes tropes d'auxili, comandades per Luci Manli, qui va ser derrotat a Ilerda (Lleida), el 78 aC, va establir com a capital a Osca, lloc on va crear una Acadèmia per als fills dels notables hispans.
En el 76 aC., Roma envià a Gneu Pompeu al front d'un gran exercit, format per quaranta mil homes. Pompeu aconsegui travessar els pirineus, per la seva part oriental, i vafundar Gerunda (Girona). En aquet any Sertori va atacar la ciutat de Lauro (Sant Miquel de Lliria), que es va decantar pel partit de Pompeu motiu per la qual va ser incendiada. En el 75 Pompeu avança pel sud de l'Ebre i va prendre la ciutat de Valentia. Llavors continua camí cap a Sucro, lloc on s'havien refugiat els sertorians. Sertori, aleshores es va refugiar a Sagunt, on donà combat i va eixir guanyador. Des de Dènia va demanar ajuda a Mitrídades, rei del Ponto i enemic dels romans. En el 74 aC, les forces de Pompeu avansar-en pel Vall de l'Ebre.Van assetjar Calagurris, que amb la intervenció de Sertori var rebutjar. En el 73 aC, Sertori va anar retrocedint en les seves possicions, a finals d'any sols controlava Osca, Calagurris i Ilerda. En el 72 aC, davant les successives desfetes i la baixa moral de les seves tropes, Sertori va ser assassinat, a Osca, per dos dels seus oficials.
Laguerra d'Anníbal (IIª guerra Púnica).
El capitost cartaginès, Anníbal, va decidir envair la Península Itàlica. Així, en 1220-219, sortí de Cartago Nova, de Camí cap a Roma va haver de conquerir Sagunt, que li barrava el pas. La ciutat saguntina caigué desprès de vuit mesos d'intens setge. A l'estiu de 218, Anníbal, partí de Sagunt amb 80.000 soldats d'infanteria, 10.000 genets i quaranta elefants. En ple hivern va creuar els Pirineus, el Rodan i els Alps. En el 1218 ocupà Turin, en el 217 guanyà la batalla de Trasimedo i en el 216 la de Canas. Intenta fer un atac directe contra Roma, al no sortir-li be es va refugiar a Capua. A partir d'aquet moment les coses començaren a anar-li malament, cosa que va permetre lare organitzacio de Roma.
Aprofitant l'estada d'Anníbal en la Península Itàlica, Roma envia a la Península Ibèrica, Hispania, a Gneu Coneli Escipió el Calb, que va desembarcar a Empuries. Gneu Corneli va sotmetre la zona costanera al nord del'Ebre, i va establir la seva residencia a Tarraco. Derrotà als cartaginesos en la batalla de Cissa, 218, i en una batalla naval a les boques de l'Ebre, 217. Al 217, Gneo Escipió,v a rebre reforços d'Itàlia, comandats pe seu germa Publi Escipió. En el 216, els germans Escipió, van avançar pel sud de l'Ebre i van arribar a Sagunt. El 211, tots dos germans van morir en sendes batalles contra els cartaginesos. Llavors el senat romà va decidir enviar un nou exercit a Hispania, que va confiar a Publi Corneli Escipió, fill del difunt Publi Escipió i nebot del, també difunt, Gneo Escipió. Publi Corneli, en 209, sarpa del port d'Ostia, i desembarcà a Empuries, dirigint-se a Tarraco. De manera rapida ataca Cartago Nova, per mar i terra, la ciutat va sucumbir i fou presa pels romans. Al 206 es dona la batalla de Baecula (Baza), desprès d'aquesta batalla Publi Corneli aconseguí expulsar totalment als cartaginesos de la Península Ibèrica, iniciant-se així el domini roma sobre la hispània.
Anníbal atravesant els Alps.
La metal·lúrgia ibera.
De coure fabricaven: ponderals i platets de balança, agulles de cosir i de fer xarxes, campanetes, pinces de depilar, fíbules, passadors de cinturo, anells, etc.
De plom trobem: ponderals, bols i cassoles, peces per a llast de xarxes de caça i pesca, glands de fona, etc.
Els metalls preciosos, or i plata, es destinaven a l'orfebreria, d'aquestos metalls trobem, arracades, anells, collars, cadenetes amb penjolls, diademes, etc.
Falcata ibera
L'agriculturai la ramaderia ibera.
En l'època ibera, és quant l'agricultura pateix una vertadera revolució. Van ser ells els que van desenvolupar un munt d'eines, que en poques variacions s'han utilitzat fins a temps recents i inclòs actualment: reixes d'aladre, agullades, fangues, llegons, aixades, culleres de sembrador, aixadells, piquetes esmotxes, piquetes grans, falç, destrals, tisores de podar, etc. Útils que facilitaven el conreu de la terra.
En quant als cultius, la major part de terres estaven dedicades als cereals, civada i diferents tipus de forment. Va adquirir una gran importància el conreu de la vinya i l'olivera, presumiblement introduït pels finissis. L'arbrat, es completava amb fruitals, com la figuera, el magraner i la palmera datilera. També cultivaven llegums, erbs, faves, etc; espàrrecs de marge, carxofes i trufa. Per a l'industria tèxtil conreaven el lli i l'espart. Com a curiositat, cal mencionarel cultiu del cascall (Papaver somniferum).
Les classes poderoses tenien ramats i granges, que eren explotades per camperols. Els animals de cria eren: el cavall, bous, cabres, ovelles, porcs, aviram i conills. Aquestes activitats es complementaven al la cacera, principalment cérvols i senglars; i la pesca.
Elsritus religiosos ibers.
Poc, o res, se sap sobre els deus ibers, tan sols es parla d'una deessa que hom sol identificar amb Minerva i la Venus, romanes; l'Artemisa, grega; Astarté, fenícia o la Tànit, cartaginesa. En qualsevol cas sembla que estem davant de la Gran Mare, la deessa de la fertilitat i dels humans.
Es parla del sacrifici ritual de nadons, enterrats en l'interior d'algunes cases, com a ritus importat pels semítics. En tot cas el cert es que els ibers si oferien sacrificis quant fundaven un nou poblat, o un edifici públic, però els sacrificats eren animals.
Hi ha una gran quantitat de coves que ha segut utilitzades com a lloc de culte. Dins d'aquestes coves-santuari practicaven el ritus de libació, els gots i copes, de ceràmica, utilitzats eren dipositats com a ofrena. Altres santuaris, a l'aire lliure, eren lloc de peregrinació, com el de la Serreta d'Alcoi, on hom dipositava figures de terracota, a mode d'exvots.
També podem considerar com element de culte les escultures que es troben en les necròpolis, bous,esfinxs, lleons, grifons, home llop, etc.
El ritus funerari iber.
Els ibers, com a ritus funerari, practicaven la incineració. Els cadàvers eren cremats en unes pires, ustrinum, durant el procés de cremació anaven tirant-se al foc les seves armes i el seu aixovar. Les cendres del difunt es dipositaven dins d'una urna ceràmica. L'urna era dipositada en un clot, prèviament preparat, al voltant de l'urna es dipositava les armes i la resta d'aixovar, en els homes, i de l'aixovar en els cas de les dones. En la tanca del les necròpolis hi havia escultures de bous, grifons, lleons, esfinxs, suposadament per a protegir el cementiri.
En l'interior d'algunes cases s'han trobat cossos de nadons, no incinerades. El que fa pensar que fins a una certa edat no eren incinerats, si no soterrats en la mateixa casa de naixement.
Els poblats ibers.
Les cases eren de planta rectangular de dimensions petites, d'una a tres cambres i d'una sola planta. Les parets es feien de pedra fins a una alçada entre mig i un metre i acabada amb toves d'argamassa, fins assolir un i mig o dos metres d'alçada. Els sostre es cobria amb un entramat de canyes i rames i desprès cobert amb fang. Les parets interiors, que separaven les distintes cambres, eren menys gruixudes. La llar estava situada en una de les cambres, les cendres es tiraven fora al carrer.
L'urbanisme s'adaptava a les necessitats de l'estructura del terreny. En els poblats situats en vessants de forta pendent, les cases s'alineaven al llarg de carres estrets que seguien una mateixa cota d'altura, per anar-hi d'un carrer a l'altre hi havia carrerons tranversals, en forma de rampa o amb esglaons, segons les necessitats del terreny. En els poblats situats en llocs més plans les cases formaven illes, i comptaven amb carrers de certa amplària.
Ibèria, el nom.
En el mon grec, el nom d'Ibèria es donat al dos extrems o límits del mon conegut, oikumene, a l'oest la Ibèria caucàsica i a l'est la Ibèria peninsular. Els grecs, des de la seva arribada a Empúries, van donar el nom d'Ibèria a la part litoral del Mediterrani peninsular. Així ho defineixen els autors antics: Herodot, entre el 484 i el 425 aC; Rufus Festo Aviè i Hecateu de Milet, 500 aC.; Polibi, 130 aC. El mot d'Ibèria ne te un significat geogràfic, sinó ètnic. És per aixo que amb aquet nom es designen auna sèrie de tribus, o pobles, que habiten la franja mediterrània, des del riu Renoir fins al riu Segura.
Sobre l'origen del mot “iber” hi han un grapat de teories diferents. Alguns creuen que el seu origen és nord-africà i el fan vindre de bers i ver-rik, amb el significat de morè o negre, que equival al basc “beltz”, amb el mateix significat, i a l'ibèric beles, que és suposa equivalent. Altres el fan vindre de l'arrel bar,amb el significat de: terra, altura o indígena. La més acceptada, i al que te vistegis de ser la més certa, la relaciona amb el basc “iber”, corrent d'aigua o de les seves variants “ibar”, vora riu; “ibai” curs d'aigua, riu; “ibaila” del qual a derivat el castellà “vega” i l'aragonès “ibon”. Per lo qual l'origen del nom sembla carament hidràulic, més si tenim en comte que els grecs coneixien al riu Ebre amb com a riu Iber.
Els grecs.
Allà pel 600 abans de Crist els grecs de Focea es van establir al sud de França, i vanconstruir la ciutat de Massàlia; ciutat marinera i comercial. Cap al 575 arribaren a l'illot de Sant Martí d'Empuries, i fundaren el port comercial Emporion,"mercat" tambè conegut com a Paliàpolis, "ciutat vella". Vint-i-cincanys després es traslladen cap a terra ferma i construeixen la ciutat, Neàpolis "ciutat nova". Empúries es va convertir en un centre comercial on els nadius iel grecs feien els seus tractes, poc a poc l'activitat comercial va anar estenent-se cap al sud i cap a l'interior.
Pel que sembla, segonsciten les fonts escrites antigues, prop del Xúquer (Sucro), hi havien tres colònies massolites, que sols es cita un nom, Hemeroskopeion "atalaia diürna". Sovint identificada amb a Dénia, o als menys situada en el seu entorn.Cal pensar que en realitat es tractava de tres llocs, o ports, comercials. L'Hemeroskopeion, podria estar situat, realment, a la costa de la Marina Alta, i el nom fa rreferència al Motgó, a Bèrnia o al penyal d'Ifach. Amb que fins ara, no s'han trobat restes que demostren la seva existència.
A principis del primer mil·lenni abans de Crist, naus provinents deTir (Fenícia) van arribar a l'Estret de Gibraltar. Allà van fundar dues ciutats, una a cada banda del mar, Lixus (Laraix, Marroc) i Gadir (Cadis, Andalusia). Després, poc a poc, van anar aparegunt noves factories fenícies:Sexi, Abdera i Malaka, totes tres a Andalusia. Aquestes colònies van influenciar als nadius andalusos, que van desenvolupar una cultura comercial,anomenada tartèssica o turdetana. Tots dos noms, tant "Tartèssia" com "Turdetania" defeneixen al mateix territori la diferencia és idiomàtica,Tartessics en grec i Turdetania en fenici-púnic.
Els celtes.
Allà , pel segle VIII, abans de Crist, uns grups de protoceltes van creuar els Pirineus. Es van establir al nord del riu Ebre, en el Baix Aragò, ia les Comarques del Nord del País Valencià (Salzadella, Cabanes, Torrelló de Boverot a Almenara, etc). Cultiven el blat, l'ordi, el mill, el nap, etc.Criaven ovelles, vaques i porcs. Introdueixen la foneria del ferro, la cervesa d'ordi, i la utilització del cavall. Els poblats estan formats per cabanes de fusta, de forma circular. Prop dels poblats situen les necròpolis, on incineraven als morts, desprès dipositaven les cendres en una urna ceràmica i les enterraven, unes prop d'altres; és per això que reben el nom de la Cultura dels camps d'Urnes.
En el segle VI aC. nous grups celtes creuen els Pirineus, porten un nova cultura, anomenada Hellstatt. De ferro fabricaven armes: espases allargades i destrals trapezoïdals. Eren monògams, i s'afaitaven la cara amb navalles de doble tall. Aquesta cultura, és semblant a la del Camps d'Urnes, en quant al ritus funerari, a construcciòde poblats, i a la practica de l'agricultura i la ramaderia.
L'Edatdel Bronze.
Entre el 1900i el 1800 abans de Crist, els valencians abandonen les planes i edifiquen elsseus nous poblats a les muntanyes. Els poblats del Bronze estan situats enllocs estratègics, i comptem amb unbastiment defensiu. Les cases son de forma quadrangular amb parets de pedra ifang a sota, i de fang i palla a dalt. Els sostre estava cobert amb branques ipalla, i revestit amb fang fresc. La construcció dels poblats no seguia capnorma, per lo que el seu urbanisme resulta anàrquic. Les muralles estavenconstruïdes a base de pedres adaptades al terreny, i acompanyades de torrescirculars. Les defenses eren construïdesen els llocs més accessibles.
El que caracteritza elperíode és la generalització de la metal·lúrgia. El metall utilitzat és elcoure, per aconseguir major duresa el mesclaven en plom, plata, arsènic oestany. El descobriment del bronze, aliatge de coure o estany (aproximadamentun 10% d'estany) va ser a finals del període. El primer pas per a la fonacióera triturar el metall, i extraure totes les impureses, en aquet procés tambéafegien l'altre metall per l'aliatge. Una vegada tot triturat i mesclat, hodipositaven dins d'un bol de ceràmica, anomenat cresol, i el posaven al foc. Unavegada liquat el metall el vesaven en un motlle de pedra, ambla forma del'utensili a fabricar. De metall fabricaven eines de treball: cisells, punxonsi serres; armes: punyals, de llengüeta i de rebladura, puntes de fletxa idestrals; els objectes d'adorn, que podien ser de coure, plata o or: anells,arracades, penjolls i braçalets.
Com en èpoques anteriorscontinuen fabricant estris lítics, entre el que destaquen els molis amb formade vaixell, els motlles de fonació i les dents de falç per a la sega delscereals. La ceràmica és molt basta, plena d'impureses, poc decorada i poccuita; el que contrasta en les èpoques anteriors, on la ceràmica era méselaborada.
L'art del Calcolític.
L‘art propi del calcolític, és el que anomenem art esquemàtic, que esta datat entre el 4.000 i el 1.000 abans de Crist. Com l'art llevantí, el trobem emplaçat en abrics poc profunds en les cingleres dels barrancs. El color utilitzat és, generalment, el roig, amb que també se'n troben en negre, i excepcionalment, en groc. Es representen gran varietat de motius: antropomorfs, zoomorfs, figures simbòliques i figures geomètriques. Entre els antropomorfs destaquen les figures en “Y” normal, invertida i doble, a més de ramiformes. Dels zoomorfs, abunden les cabres i els cèrvids, molt esquematitzats. En els motius simbòlics, els més importants, predominen els estel·liformes, soliformes i els ídols oculats, aquest últim es creu que son representacions del la Deessa Mare. Per acabar, entre els geomètrics trobem: barres, punts, cercles, ziga-zaga, angles, etc. Sens cap dubte aquestes estacions eren lloc de culte; a la Marina Baixa hi han dos llocs especialment interessants, la Penya de l'Ermita del Vicari (Altea) i sa Cova de ses Lletres (Tàrbena), situats a poca distancia entre ells i en la zona de la Serra de Bèrnia. Es tracta de llocs amb abundats panells i amb gran quantitat d'elements en cada panell.
En aquesta època, també, apareix un altra manera de fer art, es tracta dels ídols, oculats i violí, esculpits en os. Els ídols oculats son uns ossos llargs on s'han gravat dos cercles concèntrics a manera d'ulls, acompanyats per línies horitzontals que poden representar: celles, tatuatges facials, parts del cos, etc. Els ídols violí son petites plaques d'os o pedra que representen una figura humana. Aquets ídols, com els de les pintures, son representacions de la Deessa Mare, divinitat de la fertilitat.
Calc del panell 2 de la Penya de l'Ermita del Vicari (Altea).
Ídols violí de la Cova de la Pastora (Alcoi).
Calcolític. Els transhumants metal·lúrgics.
Cap a finals del tercer mil·lenni abans de Crist, va aparèixer un poble nòmada. Eren una espècie mercaders, que comerciaven amb utensilis de coure que ells mateixa fabricaven. El seu originen és molt confós, hom els fan ser originaris del sud de la Península Ibèrica, del Mediterrani Oriental, etc. Lo cert és que la seva difusió esta documentada a Sicília, Sardenya, Àfrica del Nord, i a quasi tot Europa. La característica, cultural, que diferencia aquet poble dels autòctons és la utilització d'una peça ceràmica peculiar. Es tracta d'un vas amb forma de campana, d'aquí el nom de ceràmica campaniforme, sense anses de bona pasta i excel·lent cocció i decorades amb impressions.
Aquets nòmades s'establien, temporalment, en una determinada zona, prop d'un poblat autòcton, allà fabricaven ceràmica i utensilis de coure, que desprès venien als naturals del lloc, a canvi d'una part dels excedents alimentaris. Una vegada esgotat el mercat, alçaven el campament i es dirigien cap a un altre lloc. Enterraven els seus morts en els mateixos llocs que ho feien els nadius. Cal pensar, també, que alguns petits grups acabaren integrant-se en alguns poblats.
Calcolític o Eneolític.
Gràcies a l'agricultura i la ramaderia , l'home es va tornar sedentari, i va gaudir de temps lleure. Cap al 6.000 abans de Crist, van abandonar la cova, com a lloc d'hàbitat, i van començar a viure en cases, prop dels camps sembrats. Les primeres construccions eren de forma semicircular i es trobaven semienterrades. La coberta de forma cònica, estava construïda a base de branques i palla. Comença l'ús del metall, el coure, és per això que aquet període es coneix com a Calcolític, que vol dir “pedra i coure”. De coure fabricaven joies i eines, com ganivets.
Enterraven als seus morts en les coves, que acompanyaven amb un nombrós aixovar: puntes de fletxa, ganivets i corbelles de sílex; destrals i aixades de pedra polida; ornaments diversos, etc.; així com vasos de ceràmica plens de menjar, el que fa pensar que creien en un altra vida. També, trobem en els enterraments, una espècie d'ídols sagrats, que semblen representacions d'alguna deïtat. Aquest ídols estan gravats sobre os, amb ulls i triangle púbic. Pel que sembla, el temps lleure i l'observació de l'entorn va donar com a resultat una incipient creença religiosa.
Ídol oculat (Cova del Bolumini, Alfafara)
Art neolític.
Entre el 6.000 i el 4.000 abans de Crist, en l'arc Mediterrani, de la Península Ibèrica, es va desenvolupar un tipus d'art prehistòric característic. És el que a falta de nom, es coneix com a Art Llevantí. Territorialment, aquet art, és present a Osca i Terol (Aragó); Lleida i Tarragona (Catalunya); a tot el País Valencià; Múrcia; Albacete i Conca (Castella); Jaen i Almeria (Andalusia). Aquí, en el nostre país, aquet art s'inicia en el V mil·lenni, abans de crist, i perdura fins al final de l'edat dels metalls.
Aquet tipus d'art es caracteritza per la representació d'escenes on apareixen figures humanes i zoomorfes. Aquestes escenes representen la caça, danses, lluites, el treball agrícola, la domesticació d'animals, recol·lecció de mel, execucions, etc.
El País valencià, compta amb tres importants zones amb gran presencia d'aquet art, la zona d'Aitana, el Macis de Caroig i la Valltorta.
En roig el territori d’àmbit de l’art, anomenat, Llevantí.
Cova dels cavalls de la Valltorta (Albocàsser).
El neolític.
La cultura neolítica va anar estenent-se, poc a poc; i així, cap al 5.000 abans de crist aquesta va arribar a les nostres terres. Segons alguns, per l'emigració de persones des del Pròxim Orient. Amb, que lo mes provable és que l'aculturació va ser per contacte, d'unes tribus amb altres. Des d'orient van arribar uns animals nous, l'ovella i la cabra. Gracies aquestos animals l'home ja no havia de sortir a caçar, sols acompanyar-los a menjar i a beure, començava així la ramaderia. D'orient, també, van arribar unes noves llavors, el blat, l'ordi i la civada, que plantades en una època determinada donaven aliment.
Per a cultivar la terra efectuaven, petites, cremes controlades, deixa manera fertilitzaven el sol. Desprès passaven a la seva neteja, amb destrals de pedra polida, i retiraven tota la matèria vegetal no consumida pel foc. Per a la collita, usaven corbelles amb dent de sílex, una vegada separat el gra de la palla el transportaven amb uns cistells de pell, espart, jonc o palma. Els camps de conreu eren vigilats, per que els animals salvatges no el feren malbé, quant aquestos animals s'arrimaven als cultius eren caçats. El gra el molien en petits molins manuals, la farina resultant, pastada amb aigua, la cuitaven sobre pedres calentes. Amb el temps van descobrir la fermentació i la cocció en forns, cada vegada més evolucionats.
La revolució, més emblemàtica que va vindre des d'orient fou la ceràmica. Aquesta permetia transportar i conservar líquids, aigua i llet; amés de cuinar aliments. Les peces ceràmiques estaven fetes a ma, i decorades amb incisions, normalment les incisions s'efectuaven amb una petxina (cardium edule), d'aquí el nom de ceràmica cardial. En forns bastos, simples clots plens de llenya, cuitaven les peces. Amb el temps, van utiltzar els mateixos forns en el quals cuitaven el pa.
Seguien vivint a coves: Cova Fosca (Ares del Maestre), Cueva de la Cocina ( Dos Aguas), Cova de les Malladetes, (Barx), Cova de l'Or (Beniarres), Cova de la sarsa (Bocairent), etc; apareixen els primers poblats a l'aire lliure: Casa Lara (Villena), Les Jovades (Cocentaina), etc. L'agricultura, la ramaderia i la ceràmica va d'ur un canvi radical en la forma de viure, per primera vegada hi havia excedents d'aliment, i també més temps lliure per a dedicar a la família.
Mapa del Neolític als Països Catalans:
http://www.xtec.cat/aulanet/viatge/credit4/01/foto31.htm
Ceràmica cardial, Cova de l’Or (Beniarres)
Els orígens del neolític.
El canvi climàtic del 10.000 abans de crist, va fer que el Pròxim Orient passarà de tenir un clima temperat a un clima sec, paregut a l'actual. Els animals emigraren cap a zones mes temperades, i les plates es retiraven a zones més humides. Degut a les noves necessitats l'home va domesticar l'ovella i la cabra, cap al 9.000 abans de Crist. A la vora dels rius Tigris i Eufrates es desenvolupar el cultiu de cereals.
L'economia de producció, sobre tot l'agrícola, va dur a al sedentarisme i l'augment de la demografia, i per tant a l'aparició de les primeres ciutats. A les proximitats de la ciutat de Xerico, a (Cisjordània), hi ha el jaciment del Tell al-Sultan, un dels assentaments agrícoles més antics, cap al
la cultura neolítica va anar estenent-se, poc a poc; i així, cap al 5.000 abans de crist aquesta va arribar a les nostres terres. Segons alguns, per l'emigració de persones des del Pròxim Orient. Amb, que lo mes provable és que l'aculturació va ser per contacte, d’unes tribus amb altres.
art macroesquematic.
En el període Mesolític, l'home va anar tornant-se sedentari, i va canviar el seu mode d'entendre la vida, i per tant la seva cultura. Els santuaris, al fons de les coves, son substituïts per altres a plena llum, situats en petits abrics rocallosos. En una zona geogràfica determinada, les serralades de les Marines i l'Alcoià, es va desenvolupar un art característic, conegut com Art Macroesquemàtic. En aquet art es representen figures humanes i figures geomètriques. Entre les figures humanes cap destacar els anomenats “Orants”, amb la representació d'antropomorfes amb els braços en alt, en posició d'orant, com al Pla de Petracos (Castell de castells). Les figures geomètriques, destacables son els serpentiformes.
En el Abric I de la Sarga (Alcoi) i en l'Abric IV del Barranc de Benialí (Vall de Galllinera), sobre motius macroesquemàtics, posteriorment, es van pintar motius d'art llevantí. Aquet fet dona una datació anterior a l'Art Llevantí, en les ceràmiques cardials, pertanyents al primer neolític peninsular, també es troben motius d'art macroesquemàtic. Lo que permet donar-li una cronologia compresa entre el setè i el cinquè mil·lenni abans de Crist; finals de mesolític i principi del Neolític.
Figura Orant Petracos (Castell de Castells)
El mesolític. Cap al 8.300 abans de crist va haver-hi un gran canvi climàtic, els glacials retrocedeixen i pugen les temperatures. L'escalfament du, implícit, un canvi en el paisatge, el nivell de la mar puja, desapareixen les estepes i prats a favor dels boscos. Els grans animals, com el mamut i l'os de les cavernes s'extingeix; altres emigren cap a terres més fredes com el bisó i el ren. aquestes especies son substituïdes per pocs senglars, conills, llebres, cérvols, cavalls i cabres. Tots aquestos canvis duen una nova cultura, el Mesolític; l'home es torna sedentari i s'organitzen en tribus. Els llocs d'habitació s'estableixen a coves: Tossal de
L'art paleolític.
En el període paleolític, l'home, com a observador de la natura, va començar a crear ritus per a retre-li culte. El fet que existirà la nit i el dia, l'hivern i l'estiu, etc; el va fer creure en uns ens místics o divins, que regien el funcionament de la pròpia natura. El millor lloc per a practicar aquestos ritus, era l'interior de la terra, per tant les coves fondes i fosques es van convertir en santuaris. Allà al fons, de la gruta, hom representava animals, mai la figura humana, utilitzant la pintura i el gravat. Al País Valencià aquestos santuaris estan representats per la Cova Fosca i
Calc de
Plaqueta de
Els cromanyons.
Fa 35.000 anys una nova espècie humana va arribar a Europa, l'homo sapiens sapiens o Cromanyó. Aquesta espècie va aparèixer fa, aproximadament, 100.000, al Pròxim Orient. Al mateix temps que a Europa apareixien els Neandertals. El Cromanyó era de pell fosca i d'una alçada, aproximada, d'1'
Coincidint amb la retirada de la glaciació, els cromanyóns van anar avançant cap al nord. Així fa uns 35.000 anys van arribar a Europa, un espai ocupat per un altra espècie el neandertal. Sembla que les dues especies es van mantindré separades, amb que és provable que hagueren aparellaments mixtes. Els cromanyóns van dur amb ells unes infermetats, que van ser mortals pels neandertals, que van anar estenguin-se.
Els Cromanyóns van perfeccionar la forma de tallar el sílex, lo que els va permetre confeccionar puntes de fletxa i llances, tallades per les dues cares. Va augmentar la producció d'estris d'os: arpons, punxos, agulles de cosir, etc. Caçaven, cérvols, cavalls, cabres, bòvids, porc senglar, conills, llebres, aus aquàtiques, rapinyaries, etc; practicaven la pesca, des de la vora, amb hams i nanses, capturaven peixos i mol·luscos marins.
&nbs