El regne de Nàpols.
Nàpols primerament formava part del regne de Sicília, 1130. Desprès de les “Vespes Sicilianes”, 1282, Pere el Gran va obligar a Carles d'Anjou a refugiar-se a Nàpols. D'aquesta manera, el antic regne es va dividir en dos diferents. No obstant Pere el Gran ocupà, temporalment, Calàbria, 1283. Jaume el Just, entre el 1285 al 1291, va ostentar els títols de duc de Pulla i príncep de Càpua, tots dos territoris dins del regne de Nàpols. En el 1415, Alfons el Magnànim intentà casar al seu germà amb la reina Joana, matrimoni que no es va dur a terme. No obstant en el 1420, la reina napolitana li va demanar auxili contra Lluís d'Angou i els aliats genovesos, que pretenien conquerir el territori. Joana de Nàpols oferí al rei aragonès, a canvi del recolzament, el nomenament com ahereu el ducat de Calàbria, ames del Castell de l'Ou i del Castell Nou.
Alfons el Magnànim envia a Joan d'Hixar, amb el títol de virrei, qui amb un estol obliga a les tropes angevines a retirar-se. Al desembre de 1423, el Magnànim deixa com a lloctinent de Nàpols, al seu germà Pere, i tornà a Catalunya. Llavors la reina Joana canvià d'opinió i revocà el conveni de 1420, i en va pactar un altre igual amb Lluís d'Anjou. Es va formar una lliga contra la corona Aragonesa a Itàlia, formada per la reina Joana, Lluís d'Anjou, el papa Martí V, el duc Sforza, Gènova i Milà. Els aliats s'apoderaren de Nàpols a l'abril de 1424, deixant als catalans reduïts als castells de l'Ou i el Nou. En 1234, van morir la reina Joana i Lluís d'Anjou, per lo qual Renat d'Anjou germà de Lluís d'Anjou hereta el regne de Nàpols. A l'estiu de 1436 una esquadra catalana ocupà Gaeta i Terracina, assetjaren Nàpols i Aversa, que va resistir. A l'octubre de 1438, en un nou setge a la ciutat de Nàpols, el l'Infant Pere va caure mort. A l'estiu de 1239, el castell Nou, que romania sota mans catalanes, esva tenir que rendir. No obstant, Pocs mesos desprès Alfons el Magnànim ocupà Salern i Aversa, i al gener de 1241 conquerí Benavent. A finals d'aquet any ocupa Cosenza i Bisignano. El 2 de juny de 1442 conquerí la ciutat de Nàpols. Al novembre es va recuperar el castell Nou i a principis de 1443 es va sotmetre tot el regne.
Ala mort d'Alfons el Magnànim el regne de Nàpols el va heretar Ferran I de Nàpols, fill bastard del Magnànim. Mentre que la resta d'estats els va heretar, Joan el Caçador, germà d'Alfons el Magnànim. Darrere la mort de Ferran de Nàpols, Carles VIII de França va envair Itàlia al 1494, i a principis de 1495 va ocupar Nàpols. Ferran el Catòlic va incorporar de nou el regne de Napols al 1504.
El castell Nou de Nàpols.
El regne de sardenya.
Durant la segona meitat del segle IX, els bizantins van abandonar l'illa de Sardenya. Llavors els governants locals van ocupar el poder reial. L'illa es va dividir en quatre Jutjats independents: el Jutjat d'Arborea, Jutjat de Càller, Jutjat de Gallura i el Jutjat de Torres. Tots quatre jutjats, es van veure involucrats en les lluites entre pisans i genovesos. Aixi tenim, que cap a finals del segle XIII la república de Pisa dominava tota la costa oriental i part del sud de l'illa. En el 1297, el papa Bonifaci VIII, va crear el Regnum Sardiniae i Corsicae i el va asignar com a rei a Jaume el Just, rei d'Aragó.
A pesar de la creació del regne de Sardenya i Còrsega, l'illa continuava sota l'influencia de Pisa i Gènova. Fins el 1323, en que el rei Jaume el Just es va aliar amb el jutge de d'Arborea, d'origen català. Van aconseguir ocupar els jutjats de Càller i Gallura i fer als pisans fora de l'illa. Els dos jutjats van passar a mans aragoneses, mentre que Arborea es va mantenir independent. Aquesta situació durá fins el 1409, any en el qual Martí el jove, rei de Sicília, derrota a les autoritats d'Arborea en la batalla de Sanluri.
Atenes i Neopàtria.
En el 1204, Bonifaci de Montferrat va ocupar la ciutat d'Atenes; que va cedir, conjuntament am Tebes, a Otó de la Roche. D'aquesta manera es va crear el Ducat d'Atenes, amb que el primer en ostentar el títol va ser el seu nebot i hereu Gui I. Primerament el Ducat d'Atenes era vassall del Regne de Tessàlonica, fins que el dèspota d'Epir, el bizantí Teodor III, el va capturar el 1224. A partir de llavors passà a dependre del Principat de Morea. A pesar d'aquets esdeveniments, la família De la Roche governà al ducat fins al 1308. Any, en el qual va morir Gui II sense descendència. Llavors el parlament d'Atenes va elegir a Guatier de Bienne, fill d'Isabel de la Roche, com a successor.
Va ser, el duc, Gautier de Brienne el que va reclamar el suport de la Companyia Catalana d'Orient per a defensar Atenes dels bizantins i de Tessalià, que intentaven conquerir-la. Els almogàvers derrotaren a Joan Ducas, cap de les tropes invasores. El duc De Brienne, no va recompensar, com devia, a les tropes catalanes, per lo qual aquestes es revoltaren. En la batalla del riu Cefís, els almogàvers derrotaren al duc, i nomenaren senyor d'Atenes al rei de Sicília, Frederic II. Passant d'aquesta manera, el ducat, a formar part dels estats aragonesos. En 1319, la Companyia Catalana d'Orient, acabdillada per l'Infant Alfons Frederic de Sicília, van conquerir el sud de Tessàlia. Creant el ducat de Neopàtria, unint-lo al d'Atenes. El domini aragonès, sobre el ducat d'Atenes, arribà fins el 1388. Any, en el qual els florentins van conquerir la ciutat. El ducat de Neopàtria, va romandre fins el 1390, que caigué en mans florentines. Tots dos ducats, van caure en mans otomanes en el 1444.
El Regne de Sicília.
L'illa de Sicilia fou conquistada per mercenaris normands, contractats pels bizantins per tal de fer fora als musulmans. Al 1071, desprès de la conquesta, Roger de Hauteville, cap dels mercenaris normands, va rebre el títol de comte de Sicília. En el 1105 Roger II, succeí a son pare, com era menor estava sota la regència de sa mare, fins el 1112. Roger II aconseguí unir totes les possessions normandes d'Itàlia. Aquet fet va donar l'idea del naixement d'un nou regne. En 1130, Roger II, va ser coronat rei de Sicília per l'antipapa Anaclet II. Donat, així, inici a la dinastia Hauteville, que vadurar fins el 1198.
Constança, la ultima Hauteville, va contraure matrimoni amb el príncep germànic, Enric de Hohenstaufen. D'aquet matrimoni va nàixer Frederic, futur rei de Sicilia, amb el qual es va iniciar la dinastia dels Hohenstaufen, que va regir el regne fins al 1266. Manfred va ser coronat rei el 10 d'agost de 1258. Manfred va fer una mena d'aliança amb els musulmans, aliança que el papa Innocensi IV va considerar una ofensa per a la religió cristiana. Llavors el papa declarà nul·la la coronació de Manfred, amés d'excomunicar-lo. Aleshores Manfred organitza una coalició contra el poder papa, i aconseguí apoderar-se de les possessions que el Vaticà tenia al sud de la península itàlica. El nou papa, Urbà IV, va oferir la corona de Sicília a Carles d'Angou, germà de Lluís IX de França, a canvi de supor militar. El 26 de febrer de 1266 es va donar la batalla de Benavent, en la qual Manfred va ser derrotat i mort pels francesos. Llavors Carles d'Angou es feu amb la corona Siciliana.
En 1282 el noble sicilià, Joan de Procida va organitzar una revolta contra els angevins, les Vespres Sicilianes. Durant aquesta revolta, tots els francesos de l'illa van ser assassinats. Una delegació de sicilians, va acudir a Pere el Gran, que llavors era al nord d'Africà, i li oferiren la corona. El rei aragonès desembarcà a Trampani, el 29 d'agost. El bisbe de Cefalú el va coronar rei de Sicília el 8 de setembre. El papa Martí IV, aliat dels angevins, va excomunicar i privar dels seus reialmes a Pere el Gran, que va oferir a Carles de Valois, segon fill de Felip II de França. Els francesos intentaren, varies vegades, envair Catalunya, però mai ho aconseguiren. Carles d'Anjou va finir a principis de 1285, acabant d'aquesta manera el contenciós. Amb la coronació de Pere el Gran, el regne de Sicília va anar, unit amb la resta de estats de la Corona d'Aragó.
El Regne de Mallorca.
Jaume I llegà el regne de Mallorca al seu fill, Jaume, II de Mallorca. El regne comprenia, amés de l'illa de Mallorca, les illes d'Eivissa i Formentera. Menorca continuava sota mans musulmanes, amb que era tributaria del regne mallorquí. També formaven part, d'aquet regne, els territoris continentals de la senyoria de Montpeller, els comtats del Rosselló, Conflent i la Cerdanya, amés del vescomtat de Carladés.
El20 de gener de 1279, segons el tractat de Perpinyà, Jaume de II de Mallorca es convertia en vassall del seu germà, Pere el Gran. En ple afer sicilià, Jaume II de Mallorca, li va permetre el pas a un exercit francès per a que conquerís Catalunya, 1285. En aquet mateix any, Pere el Gran, envià una flota per arravatar-li el reialme al seu germà, no va veure els resultats ja que va finir uns dies desprès de que salpés la flota. Va ser el seu fill, Alfons el Franc, qui va conquerir Mallorca i Eivissa, 1285, sense quasi resistència. A excepció del castell d'Alaró, defensat heroicament per Guillem Cabrit i Guillem Bassa. Entre 1286 i 1287, Alfons, va conquerir, als musulmans, l'illa de Menorca, que va repoblar amb catalans. Gracies al tractat d'Agnani, 1295, Jaume II de Mallorca va recuperar el seu reialme, amb les mateixes condicions de 1279. Al 1298, Jaume II de Mallorca va reconèixer la infeudació a Jaume el Just, en eltractat d'Argelers.
Al 1343, Pere el Cerimoniós, va envair Mallorca i derrota les tropes mallorquines a Santaponça. Al 1344, conquerí el Rosselló, desprès de la rendició, Jaume III, fou desposseït del seu regne. Sols se li va respectar la Senyoria de Montpeller. Des de Montpeller, Jaume III, va intentar recuperar la Cerdanya i Conflent. Al 1349, desembarcà a Mallorca, en la batalla de LLucmajor va caure mort. No obstant la derrota, Pere el cerimoniós, va permetre a Jaume IV, mantenir el títol de rei de Mallorca, amb que sols fora de manera nominal. Darrere la mort de Jaume IV, Pere el Cerimoniós incorpora, definitivament, el regne de Mallorca a la Corona d'Aragó.
Els testaments de Jaume I .
Enel 1223, un any desprès del naixement del seu primogènit, Alfons d'Aragó, fill de la seva primera esposa Leonor de Castella, Jaume I atorga el seu primer testament segons al qual nomenava al seu únic fill hereu universal.
Enel 1241, un any desprès del naixement de l'Infant Pere, primer fill de Violant d'Hongria, fa un nou testament pel qual Alfons heretava el regne d'Aragó i el principat de Catalunya. Pere heretava el regne de València, Mallorca, el Rosselló amb la Cerdanya i Montpeller.
En el 1244, un any desprès del naixement de l'Infant Jaume, segon fill de Violant, atorga el tercer testament, segons el qual Alfons heretava el regne d'Aragó, Pere el principat de Catalunya i Jaume el regne de València, Mallorca, el Rosselló amb la Cerdanya i Montpeller.
Enel 1248, el mateix any del naixement de l'Infant Ferran i any desprès del naixement de l'Infant Sanç atorga el quart testament. Segons el qual Alfons heretaria el regne d'Aragó, Pere el principat de Catalunya i Mallorca i Ferran el Rosselló amb la Cerdanya i Montpeller. L'Infant Sanç quedava fora de la partició, pel que sembla li tenien guardada un altra tasca, va arribar a ser arquebisbe de Toledo.
En el 1253, dos anys desprès de la mort de l'infant Ferran es redactà el quint testament, pel qual Alfons heretava el regne d'Aragó i el de València, Pere el principat de Catalunya i el Rosselló amb la Cerdanya i Jaume Mallorca i Montpeller.
Enel 1262, dos anys desprès de la mort d'Alfons, s'atorgà el testament definitiu. Pel qual Pere va rebre el Regne d'Aragó, el principat de Catalunya i el regne de València. Mentre que Jaume va rebre Mallorca, el Rosselló amb la Cerdanya i Montpeller, creant així el nou regne i la corona de Mallorca.
El tractat de Corbeil.
Darrere la desfeta de Muret (1213), Jaume I estava segrestat per Simó de Montfort. Per la gestió del papa, Inocensi III, va quedar sota la tutela de l’ordre del Temple, i sota la regència del comte Sanç, fill de Ramon Berenguer IV. Sanç, com a regent de la Corona d’Aragó,va prendre partit per Ramon VI de Tolosa. Al juliol de 1218, davant els murs de Tolosa, Simó de Montfort va caure mort, el 25 de juny de 1218, i la ciutat va tornar a mans de Ramon de Tolosa.
Jaume I, en plena conquesta del nord valencià, va intentar fer-se amb la sobirania de Carcassona, que es va resoldre a favor del rei francès, i amb el contracte matrimonial entre Jaume I i na Violant d’Hongria, febrer de 1234. El casament es va dur a terme a Barcelona, al setembre de 1235. Jaume I, intentà impedir que la corona francesa es fera amb els comtats de Provença, Tolosa i Bearn. No obstant, Ramon VII va casar a la seva filla, Joana, amb Alfons de Poitiers, germà de Lluis IX de França. A banda, Ramon Berenguer V, de Provença, va casar la seva filla, Beatriu, amb Carles d’Anjou, també, germà del monarca francès. Darrere la mort de Ramon Berenguer de Provença (1245) i de Ramon de Tortosa (1249), de fet, els dos comtats va ser incorporats a França. No obstant, el Conqueridor mantenia les seves pretensions sobre aquest comptats. Finalment l’11 de maig de 1258, Jaume I i Lluis IX van signar el tractat de Corbeil. Pel qual Jaume I cedia, al monarca frances, Fenelleda i Perapertuses, amb els castells de Puigllorenç, Fenollet, Castellfiset, Perapertusa i Querbus. Amés, renunciava als drets que tenia sobre Tolosa, Sant Gèli, Carci, Narbonna, l’Albigès, el Carcassonès, Ràses, Besiers, Laurangés, Temenès, Menerbès, Agde, Nimes, Roergue, Millau i Gavaldà. Per la seva part, LLuis IX, renunciava, com a hereu de Carlemany, als drets, que poguera tenir, sobre els Comtats Catalans. Amés de concordar el casament de Elisabet, filla del Conqueridor, amb Felip, l’hereu de Lluís de França. El 17de juliol de 1258, Jaume I, renuncia als drets sobre Provença, a favor de Margarida, esposa del rei francès. No obstant, a pesar d’aquest pacte a la Corona Aragonesa li restava el vescomtat de Carlat, la senyoria de Montpeller, la baronia d’Olmeladès i el comtat de Foix.
El tractat d’Almirra.
Al desembre de 1243, en les corts de Daroca, el rei Jaume I va donar extensos territoris fronteres al seu fill Pere, hagut amb na Violant d’Hongria. En el mes de febrer de 1244, l’Infant Alfons, fill de Leonor de Castella, amb el recolzament del seu oncle Ferran, l’abat de Montearagon, va ajuntar un exercit a Calataiut per a defensar els seus drets. L’Infant aragonès, amés, comptava amb suport de Castella.
El rei Jaume I, estava ocupat amb la conquesta del sud del regne de València. Mentre tant l’Infant Alfons de Castellà ja havia aconseguit la submissió del regne de Múrcia. L’Infant castellà, llavors ocupà Moixent i Enguera, i atacà Xàtiva. La reacció del Conqueridor, no és va fer esperar, i va prendre Villena, Sax i Bogarra. Aplegats a aquet punt, es va fer necessari un nou pacte per tal d’evitar una guerra entre les dos corones. Al més de març, es van reunir en el castell d’Almirra (Campet de Mirra), el 24 de març de 1244 signaren el pacte, per el qual delimitaven la nova frontera entre les dues corones. En el “Llibre dels fets”, Jaume I ens descriu el recorregut d’aquesta frontera: aquest fo lo partiment de les terres: que l’infant hagués Almansa e Sarafull e el riu de Cabrivol: e nós que hagéssem Castalla e Biar e Relleu e Seixona e Alarc e Finestrat e Torres e Polop e la Mola que és prop Dagues e Altea e tot ço que s’enserrava dins sostermes”.
El rei Pere el Catòlic i la Batalla de Muret.
En les terres occitanes va arrelar la doctrina càtara, sobre tot a Tolosa, Carcassona i Albí. El catarisme es va expandir, també, per terres catalanes, el Rosselló, l'Urgell, Berga, Lleida i el Priorat. A Occitània les dues esglésies, càtara i catòlica, convivien, en igualtat de condicions, i no es disputaven als fidels, si no que aquestos tenien llibertat d'elecció. La Santa Seu no podia admetre que aquesta heretgia no fora condemnada i perseguida a Occitània. Que si va ser-ho a França, Flandès, Catalunya, etc. La possibilitat, real, de una croada contra terres, va canviar la política occitana. Ramon VI de Tolosa es va casar amb Elionord'Aragó, germana de Pere el Catòlic, qui, a més, va contraure matrimoni amb Maria de Montpeller, 1204. Creant així una aliança catalana-ocitana.
En el 1208 el Papa Innocensi III va predicar la “Croada contra els càtars”. A la primavera de 1209, l'exèrcit croat arribà a Lió. Llavors, el comte Ramon de Tolosa, per a evitar l'atac als seus dominis, es va sotmetre al Papa i es va convertir en croat. Al juliol de 1209, els croats assetjaren Besiers, que el bescompte Trencavelh havia abandonat al refugiar-se en Carcassona. Les tropes croades van ocupar la cuitat, i van exterminar a tots els seus habitants. Millor sort va córrer Carcassona, que va negociar la seva rendició amb la intermediació de Pere el Catòlic, per això van tenir que abandonar la ciutat i no van ser massacrats. Per tal d'evitar una nova matança, Ramon de Tolosa va negar-se a lliurar a els càtars refugiats a la ciutat a Arnau d'Armauri, cap del croats. Llavors el compte de Tolosa va ser, de nou, excomunicat. Es va intentar arribar a un acord pacífic en el “Concili de Montpeller”, febrer 1211. Però les condicions, gens favorables, per a Ramon de Tolosa, van fer fracassar el concili. Llavors el compte tolosà va expulsar al bisbe, cristià, Folquet dels seus territoris. Simó de Montfort, el nou bescompte de Carcassona, va intentar assetjar Tolosa, juny 121, però va fracassar, llavors es va dedicar a fer atacs de rapinya per la resta de Occitània. Els comptes de Tolosa, Foix i Comenge, per tal de defensar-se dels atacs de del Montfort, es va fer vassalls de Pere el Catòlic. En 1213, en el “sínode de Lavaur”, es va intentar una conciliació entre Pere el Catòlic i Simó de Montfort, aquet últim va rebutjar-la. Llavors el rei aragonès es va declarar defensor de tots els barons, amenaçats, occitans i de la ciutat de Tolosa. La qüestió es va dirimir, definitivament, el 12 de setembre de 1213, en la Batalla de Muret, on Pere el Catòlic va ser vençut i mort. En 1215, Simó de Montfort va ser reconegut com a comte deTortosa.
La ciutat deBesiers.
El tractat de Caçola.
Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella, i Ferran II de Lleó, en una reunió a Àgreda, Sòria (1162) van acordar repartir-se el regne de Navarra. En 1168, Sanç de Navarra aconseguí imposar-los una treva. Llavors van atacar el regne de Castella, les disputes acabaren en la Pau Perpetua de Sahagun, segons la qual Alfons el Cast tenia que contraure matrimoni amb Sança, tia de Alfons de Castella. En 1177, el Cast, va donar suport al rei castellà en la conquesta de Conca, amb que l'anexió castellana barrava l'expansió de la Corona Aragonesa. Aquesta qüestió va conduir a un nou tractat, signat el 20 de març de1179 a Caçola, Segovia. En aquet tractat Alfons VIII de Castella suprimeix el vassallatge sobre Saragossa. En canvi Alfons el Cast renuncia al seus drets sobre la conquesta del regne de Múrcia. Segons el text del tractat al rei d'Aragó li corresponia la conquesta de tot el regne de València, Xàtiva, Biar, Dénia i tot el regne de Dénia.
Alfons el Cast
Els tractats de Carrió i Tudilen.
A la mort d'Alfons el Bataller, les ciutats aragoneses elegiren a Ramir el Monge (Ramir II) com a rei d'Aragó. Mentre tant els pamplonesos elegiren a Garcia Ramírez, descendent dels antics reis de Navarra, i que es va fer vassall del rei castellà. Mentre tant Alfons VII de Castella s'havia apoderat de Soria i de la Rioja i va conquerir la ciutat de Saragossa. Alfons de Castella i Ramir II va aplegar a un pacte per el qual el monarca aragonès conservava els territori al nord de l'Ebre. Aquets fets, i uns altres de caire interior van posar en crisis el regnat de Ramir II, que va trobar eixida prometent en casament a sa filla Peronella, quant aquesta tenia dos anys, amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona (agost 1137).
En 1140 Ramon Berenguer i Alfons de Castella van signar un pacte a Carrió, 22 de febrer 1140, pel qual el castellà es retirava de Saragossa, a canvi del vassallatge del comte barcelonès. També acordaren una acció conjunta contra Navarra, que va resultar negativa i Garcia Ramírez, rei de Navarra, va ocupar algunes places aragoneses. El 27 de gener de 1151, Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV comte de Barcelona, van signar un nou pacte a Tudilen. En aquet nou pacte es repartien el regne de Navarra, així com les terres a conquerir als àrabs. De les terres musulmanes al príncep-comte Ramon Berenguer li corresponia la ciutat de València i tot el seu territori des de el riu Xuquer fins a les terres de Tortosa. La ciutat de Dènia amb totes les seves pertinences i dominis. La ciutat de Múrcia i tot el seu regne, excepte Llorca iVera.
Peronellai Ramon Berenguer IV, retrat de 1634, Museu del Prado.
La conquesta de Sardenya.
El 20 de juny de 1295, es signa el Tractat d'Agnani, emparat per el papa Bonifaci VIII. Segons el pacte, Jaume el Just renunciava a Sicília, a de més de casar-se amb la princesa Blanca, filla de Carles d'Anjou, el seu enemic. Per altra banda, el rei de França renunciava a la investidura de la Corona d'Aragó. En 1297, Bonifaci VII, recompensà a Jaume el Just, amb la investidura del regne de Còrsega i Sardenya.
Enles Corts Reials Catalanes de Girona, de 1321, Jaume II aconsegueix l'ajuda de Sanç I, rei de Mallorca. Després, va viatjar als regnes d'Aragó i de València, d'on també va rebre ajuda. Les flotes de València i Catalunya es concentren a Port Fangós, i la de Mallorca ho fa a Maó. El 31 de maig de 1323, les tres flotes, comandades per l'infant Alfons salpen cap Sardenya. El 14 de juny, atraquen en el Golf de Palmas, al sud de l'illa, on un grup de nobles i senyors sards li presten jurament de fidelitat a l'infant Alfons. L'exèrcit català es dirigeix cap a Esglésies, que estava sent assetjada per Hug II, jutge d'Arborea, aliat de l'Infant Alfons. El setge d'Esglésies va començar l'1 de juliol de 1323 i durà fins el 7 de febrer de1324. El 29 de febrer l'Infant Alfons per terra i l'almirall Carrós per mar, derroten al pisans. Llavors es dirigeixen cap a Callèr. Callèr estava envoltada per aiguamolls salobres, per aquesta raó van acampar en un alturó, que van fortificar, en el mateix lloc es va construir la ciutat anomenada Bonaire. El19 de juny, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya. A partir d'aquet moment les ciutats sardes canvien el seu nom al català : Cagliari passaa ser Càller, Viladesglésias a Esglésies, Sassari a Sàsser, Alguero a l'Alguer,etc.
Torre a Càller.
Sàsser.
Els Ducats D'Atenes I NeoPàTRIA.
El 31 d'agost de 1302, al castell de Caltabellota, a l'illa de Sicília, Carles de Valois, com a capità general de Carles d'Anjou, i Frederic II de Sicília, van signar la pau, que donava fi a trenta sis anys de guerra. L'Anjou,per tal de assegurar-se la pau, va exigir la dissolució del exercit de Fedreric. Aquet exercit estava format en la seva major part per almogàvers. Llavors Andrònic II, emperador de Bizanci, va demanar ajuda a Roger de Flor, comandant dels almogàvers, per a lluitar contra el turcs. Al setembre de 1303 quatre mil almogàvers acabdillats per Roger de Flor, van arribar a Constatinoble. Com aprimera missió se'ls encomanà atacar a les tropes turques que estaven descansant en el cap d'Artaki. Desprès van recuperar, per a l'imperi bizantí, Filadelfia, Nif, Magnàsia i Tirà , i van expulsar als turcs de Àsia Menor. Com a premi, Andrònic II, va nomenar a Roger de Flor megaduc del'Imperi Romà d'Orient. Però, l'avarícia d'en Roger,que volia aconseguir el seu propi imperi, el va dur al seu assassinat, el 5 d'abril de 1305. Els almogàvers es van refugiar a Galà·lipoli, i van formar la Gran Companyia Catalana, per a venjar la mort dels seu cap. Una vegada aconseguida la defensa de Galà·lipoli van encetar la venjança, fetsconeguts com La Venjança catalana,escampant el terror per tota la Tràcia.
En el 1307 la Gran Companyia Catalana, esva instal·lar a la regió de Cassandria. En el 1309 van entrar al servei de Gualter de Brienne, duc d'Atenes, qui pretenia eixamplar el seu estat amb territoris guanyats a l'imperi bizantí. En el 1211, desprès de la batalla del riu Cefís, on Brienne fou derrotat, la companyia pren el control de ducat d'Atenes, posant-lo sota la sobirania d'un príncep del casal de Sicília. En el1318, conquisten el sud de Tessàlia i constitueixen el ducat de Neopàtria. En el 1379 els ducats d'Atenes i Neopàtria passen a sobirania directa del rei Pere el Cerimoniós. Poc més van durar sota la Corona d'Aragó, ja que en el 1388, els florentins es van fer amb el ducat d'Atenes.
Almojàver Ducat d'Atenes La conquesta del sud valencià.
Darrere la mort del rei castellà, Sanç IV, el regne de Castella es va dividir en dues fraccions, els partidaris de Ferran IV, fill de Sanç, i el de Ferran de la Cerda, nebot de Sanç. Jaume el Just donà suport a Alfons de la Cerda i aquet li oferí el regne de Múrcia a canvi d’ajuda. El rei Jaume el Just conqueri el regne de Múrcia en dos campanyes, la primera d’abril al juny de 1269, i la segons entre 1298 i 1300.
La primera campanya s’inicia al mes d’abril de 1296. El dia 22 es va rendir l’alcaid d’Alacant, Nicolau Peris. El 27 d’abril les tropes catalanes ocuparen Guardamar. Un dia desprès assetjaren Almoradí, que va capitular el 30. l’1 de maig ja eren a les muralles d’Oriola, que va aguantar fins el 10. el 12 de maig Jaume el Just era a les portes de Múrcia, que aguanta fins al 18. El 28 de maig assetjaren Mula que es va rendir el 2 de juny. L’1 de juny, mentre capitulava Mula, assetjaven Cartagena que es va rendir un dia desprès. El 3 de juny, donaren l’assalt definitiu a Elx que és va mantenir fins el 27 de juny. En la campanya de 1298 les tropes catalanes ocuparen Alhama. El 21 de desembre, desprès d’un fort setge, va capitular la ciutat de Llorca donat per acabada la conquesta del regne de Murcia.
En el 1301, Ferran de Castella, va assolir la majoria d’edat. El mateix any, una butlla pontifícia, del papa Bonifaci VIII, legitimava a Ferran IV com a rei de Castella. Alfons de la Cerda, es va exiliar a França en 1303, acabant així el conflicte castellà. Llavors tant a Jaume el Just, com a Ferran IV els va convindré aplegar a una pau. Així es va constituir una comissió d’arbitratge, formada, per part de Castella l’Infant Joan, per la Corona d’Aragó l’arquebisbe de Saragossa Ximen de Luna, presidia la comissió el rei de Portugal Dionis. El 8 d’agost de 1304 promulgaren la sentencia de Torrelles. I s’establia com a frontera el riu Segura, el marge dret per a Múrcia, excepte Guardamar i Cartagena que van restar per al regne de València. Així tenim que les ciutats d’Elx, Guardamar, Alacant, Elda, Novelda, Oriola, Villena i Iecla, van a passar a formar part de la corona aragonesa. Sembla que la pertanyença de Iecla i Villena al regne valencià, no estava del tot clara. És per això que el 1305 es va constituir una nova comissió, que va aprovar l’acord d’Elx, segons el qual Villena, Iecla i Cartagena passaven a Castella, mentre que Cabdet seguia en mans valencianes.
Jaume II.
La conquesta de Menorca.
Desprès de la conquesta de Sicília el Papa, Martí IV, va excomunicar a Pere el Gran, i va envestir a Carles de Valois com a rei de la Corona d'Aragó. Els francesos, van ocupar Girona. Jaume II, rei de Mallorca, va fer costat al rei francès en detriment del seu germà. En el 1283, Pere el Gran, ocupà Rosselló, que pertanyia al regne de Mallorca, i el seu fill, l'Infant Alfons conquerí Eivissa i Mallorca en 1285. Poc desprès Pere el gran va morir, succeint-li el seu fill Alfons, en tots els seus regnes excepte el de Sicília, que fou per al seu segon fill Jaume I de Sicília.
Alfons el Franc, ja com a rei, convocà Corts a Osca, pel 18 d'octubre de 1286. en aquestes corts es va decidir la conquesta de Menorca, que segui sota el domini musulmà. El 22 de novembre van salpar del port de Salou, més de cent naus, amb vint mil homes a bord. La flota va fer escala a Mallorca, on van passar els Nadals. El 5 de gener de 1287 l'esquadra va fondejar a l'illa dels Conills, ara Illa del Rei, prop de Maó. El 17, les tropes cristianes, van desembarcar prop del port, assetjaren la vila de Maó, que va ser lliurada de manera immediata. El rais Abu Umar es va fer fort a la fortalesa de Santa Àgueda, al centre de l'illa. Abu Umar, al veure's sens e sortida pacta la rendició amb Alfons el Franc. El 21 de gener, tots dos, signen el pacte, conegut com “de saint Agaiz”. Abu Umar, aconsegueix l'exili per a ell i dues-centes persones del seu entorn. Mentre que la resta d'habitants de l'illa, es converteixen en esclaus del rei. El 22, Alfons el Franc entra a la /Mandinat Minurca/ (Ciutadella), donant per acabada la conquesta de l'illa.
En 1295, desprès de la mort d'Alfons, Jaume de Mallorca, va recuperar les illes, inclosa la de Menorca.
Mapa de la conquesta de Menorca.
Castell de Santa Àgueda
La conquesta de Sicília.
Pere el Gran va contraure matrimoni amb Constança de Sicília, filla de Manfred I de Sicília, el 13 de juny de 1262. El Papa Climent IV, enemistat amb la família que regnava Sicília, va coronar com a rei a Carles d'Anjou el 25 de juny de 1265, desposseint a Manfred tres dies desprès. Les tropes angevines i sicilianes es van enfrontar en la batalla de Benevento, on Manfred va caure mort, i els sicilians van reconèixer a Carles d'Anjou com a rei. Pere el Gran va reclamar el tro per a la seva dona, Costança, filla i hereva de Manfred. Però els sicilians van apostar per Conradí, fill de l'anterior rei i cossi de Constança. A l'agost de1268, recolzat per alguns nobles sicilians, Conradí intentà recupera el regne. El 23 d'agost, en la batalla de Tagliazcozzo, Conradí va caure presoner i executat el dia següent. Abans de morir va cedir tots els seus drets a la seva cosina Constança.
En la vespra de la Pasqua de 1282, el poble de Palerm es va revoltar contra Carles d'Anjou. La revolta es va escampar immediatament per tota l'illa de Sicília. El rei Pere va salpar de Port Fangós, el 7 de juny de 1282, acompanyat per almogàvers. Desembarcaren en el nord de Tunísia, on, el rei, va rebre als ambaixadors sicilians que li van oferir la corona de Sicília. A principis d'agost el rei Pere arribà a Tràpena, on va ser rebut com un heroi. El 4 de setembre, va arribar a Palerm. Allà s'assabenta que l'Anjou estava assetjant Messina. Va enviar a dos mil almogàvers, mentre ell es va quedar a Palerm per a formar un exercit. El 2 d'octubre, el rei Pere, va arribar a Messina, quant Carles d'Anjou ja havia abandonat el setge. A l'abril de 1283 Constaça de Sicília va aribar a l'illa. Carles d'Anjou, amb el suport del Papa i dels francesos, va intentar recuperar l'illa. Roger de Lauria el va aturar en les batalles navals de Malta i del Golf de Nàpols, 1284.
Desprès de la conquesta de Sicília el Papa, Martí IV, va excomunicar a Pere el Gran, i va envestir, el 18 denovembre de 1282, a Carles de Valois com a rei de la Corona d'Aragó. Un exercit francès va entrà a Catalunya, el 4 de juny de 1285, i assetjaren Girona. El 24 d'agost sortiren de Barcelona les flotes de Roger de Lauria i d'en Marquet, que van derrotar a l'exercit francès en la batalla naval del Golf de Roses.
Pere el Gran
Sicília
Conquesta del sud del xùquer.
El rei Jaume I va trencar, prompte, la treva. Així a l'agost de 1239 ja havia conquerit el castell de Bairen (Gandia). De camí cap a Xàtiva va conquerir el castell de Rebollet (Oliva) i el castell de Xiu (Llutxent); l'intent de fer-se amb el castell de Xàtiva va resultar un fracàs. Al 1240, cavallers calatravos d'Alcanyís, (Aragó) van conquistar Villena per a Jaume I. El 30 d'agost de 1242, el rei, entra a Alzira, rendint-se de forma immediata el castell d'Alfàndec (Benifairo).
En el 1244, Perez Nuñez de Guzman, va ocupar Enguera, en nom de l'infant Alfons de Castella; mentre, el propi infant feia el mateix a Moixent. Jaume I encorajat va ocupar Capdet i Bogarra. Quant era evident una guerra entre Jaume I i el seu gendre, l'infant Alfons de Castella, van acordar una reunió al castell d'Almizra. Allà van acordar que l'infant Alfons renunciava, definitivament, a la conquesta de Xàtiva i tornava al seu sogre Moixent i Enguera, a canvi Jaume I lliurava al seu gendre, Sax, Villena i Bogarra. Segons el Tractat d'Almizra, 16 d'abril de 1244, el territori a conquerir per la corona aragonesa eren les terres al nord de la serralada que va de Biar a la Vilajoiosa. Una vegada resolt el problema fronterer, Jaume I, va conquerir la ciutat de Xàtiva, el 22 de maig de 1244. Mentre Jaume I assetjava Xàtiva, una part de les seves tropes acabdillades per Pere Eximenis Carroç, feia el mateix a Dènia, la rendició d'aquesta ultima no te datació certa, amb que alguns donen la de l'11 de maig, uns dies abans de Xàtiva.
El rei Jaume I, animat per dos musulmans de Biar, que van prometre que li obririen les portes per que pogueren entrar, es va presentar a les seves inmediacions. Una vegada ja situat en la muralla, la traïció no es va dur a cap; per lo que va decidir mantenir la ciutat assetjada. Al cap de cinc mesos, a principis de febrer de 1245, l'alcaid Musa Almoràvit és va rendir. A l'abril, les tropes reials estaven assetjant les muntanyes de la Marina, van prendre Pego i la Vall de Laguar. Al-Azraq, que es va erigir en cabdill de la zona, en veure's acorralat va pactar una rendició. El 16 d'abril de 1245, en la Vall d'Alcalà es va signar l'acte de vassallatge, més conegut com a Pacte d'Alcalà, per part de l'infant Alfons d'Aragó, primogènit de Jaume I, i del propi al-Azraq. Per aquet pacte van passar a la Corona d’Aragó vuit castells de les muntanyes.
Conquesta de València. La ciutat.
El 15 d'octubre de 1236, es celebraren Corts a Monsó, en les quals es decidí la conquesta de la ciutat de València. En aquestes corts es va convocar a la concentració d'un exercit, a Terol. A 3 de febrer de 1237, el papa Gregori IX, en una butlla, va donar categoria de croada, a la conquesta de la ciutat. Abans de la Pasqua, l'exèrcit de Jaume I, abandonà Terol i es dirigí cap a terres valencianes. Arribaren al castell d'Anisa, el Puig, i el van conquerir en certa tranquil·litat. Al Puig es van concentrar cent cavallers, vinguts de Borriana i dos mil peons, quantitat insuficient per a l'assalt de la ciutat. És per això que el Jaume I va decidir reclutar, personalment, a més gent, per lo qual va recórrer tot Catalunya i Aragó. En la seva absència va donar el comandament al seu oncle Bernat Guillem d'Entença. Zayyan, per la seva banda, es va declarar súbdit de l'emir de Tunis, a canvi d'ajuda econòmica i militar.
El 20 d'agost de 1237, donada l'absència de Jaume I, els musulmans van intentar recuperar el castell del Puig, però l'atac va ser rebutjat pels cristians. Mentre tant Almenara, Uxó, Nules, Castro, Bètera, Paterna i Bufilla, van anar rendint-se a les tropes cristianes. El 23 d'abril de 1238, amb tres-cents genets i mil peons, Jaume I acampà al Grau, començant el, veritable, setge a la ciutat de València. Al maig ja havien ocupat Russafa. Zayyan, donat que no va rebre cap tipus d'ajuda de Tunis, no va tenir més remei que capitular. Segons la capitulació de la ciutat de València, signat el 28 de setembre de 1238, Zayyan lliurava la ciutat i tot el territori situat al nord del riu Xùquer. Jaume I, per la seva part, prometia una treva des set anys, període en el qual ni ell ni cap vasal seu atacaria, ni per terra ni per mar, el territori al sud del Xùquer, aquesta mesura protegia, especialment, a Cullera i Dènia. El 8 d'octubre, milers de musulmans abandonaren la cuitat, i es dirigiren cap a Cullera. El 9 d'octubre, una vegada Zayyany ja l'havia abandonada, Jaume I entrà a la ciutat de València.
Penó de la conquesta.
La Conquesta de les Petiüses.
En 1231, Jaume I va cedir el dret de conquerir les Pitiüses a Nunyo Sanç i Pere de Portugal; la llicencia tenia dos anys de durada. Al no fer-se efectiva la conquesta, tres anys desprès, el rei Jaume va cedir la conquesta de les illes a Guillem de Montgrí. En aquet cas, la llicencia tenia només nou mesos de vigència. Ames, el rei es reservava el dret de sobirania, i donava, a Montgrí, la possessió en regim feudal a la manera i arts de la casa de Barcelona.
Guillem de Montnegri, va demanar ajuda a Nunyo Sanç i Pere de Portugal. El 12 d'abril de 1235, tots tres, van signar escriptura, segons la qual es repartien les illes de forma proporcional als soldats aportats. El 8 d'agost de 1235, les tropes, comandades per Guillem de Montnegri, Pere de Portugal i Nunyo Sanç van desembarcar en el port d'Eivissa, el mateix dia i desprès de breus combats la ciutat es va rendir. Una vegada conquerida la ciutat, els altres llocs de l'illa i de formentera van anar rendint-se.
El 15 de setembre, van atorgar, sota escriptura publica, el lloc per a elegir l'església parroquial, després reconvertida en catedral. El castell i l'Almudaina van ser repartits en tre parts iguals; la Vila es va repartir casa per casa. Fora Vila es va dividir en quatre parts, quartons, dels quals dos foren per a Guillem de Montgrí, i altres dos restants per a Pere de Portugal i Nunyó Sanç respectivament.
Dalt Vila, Eivissa.
Conquesta de València. 1ª campanya. .
En les corts de Tortosa, 1225, la noblesa i el rei, Jaume I, van decidir conquerir la ciutat de Peníscola, i d'eixa manera iniciar l'expansió cap al sud. Aquet setge, al no ser recolzat pels cavallers aragonesos, va acabar en fracàs. No obstant, en 1226, estant a Terol, en una assemblea, es tornà a fer manifest el desig d'atacar, altra vegada, Peníscola. Va ser aleshores, quant Abu Zayd es va fer tributari del rei Jaume I, amb la cessió de la cinquena part de les rendes de València i Múrcia. Alguns nobles aragonesos, acabdillats per Pere Ahonés, intentaren atacar territori valencià. Aquet intent va ser avortat, gracies al recolzament dels nobles catalans i alguns d'aragonesos. La mort de Ahonés en batalla va donar inici a una guerra civil a l'Aragó. En aquest mateix any, Jaume I, va recompensar al noble aragonès, Blasc d'Alagó, amb la cessió de tots els castells que poguera conquerir en territori valencià; deixa manera pagava li pagava el suport rebut en la revolta. Gracies a la intervenció papal, amb l'arquebisbe de Tortosa com a intermediari, es va signar la concòrdia d'Alcalà, 1227, que dona fi a la guerra aragonesa.
Mentre tant, al Xarq al-Andalus, les coses pintaven mal per a Zayd. Ibn Hud es va proclamar emir a Múrcia, 1228, i va ser reconegut pels musulmans d'Alzira, Xàtiva i Dènia. Zayyan es va rebel·lar a Onda, i acupà la ciutat de València. Zayd es va refugiar a Sogorb, i demanà ajut a Pere Fernández d'Açagra, al que va fer lliurament de Begís. El 20 d'abril de 1229, a Calataiud, Zayd es va declarar vasal de Jaume I, i li va oferir la quarta part de les rendes del territori en mans dels rebles, Ibn Hud i Zayyan, i la donació de Peníscola, Morella, Alpont, Culla i Sogorb, a canvi d'ajuda militar i el lliurament dels castells d'Ademús i Castellfabib. El rei, a l'estar immers en la conquesta de Mallorca no va li va donar ajuda.
A principis de 1232 les milícies de Terol s'apoderaren del castell d'Ares del Maestrat, i l'oferiren al rei. El 7 de gener, Blasc d'Alagó va conquerir la ciutat de Morella, i va fer valdre els drets que el rei li va atorgar en 1226. aleshores, el rei, que era a Villaroya de los Pinares, preparant la conquesta, va acudir a Morella per a reclamar-la, ja que era una ciutat digna d'un rei. Desprès d'unes dures negociacions, acordaren que Morella seria d'en Blasc d'Alagó mentre visqués. En 1233, a Alcanyis es va planificar i iniciar la conquesta de València. Així el 16 de juliol, desprès d'un setge, Borriana es va entregar al rei Jaume I. La conquesta de Borriana va suposar que els castells àrabs, més al nord quedaren desprotegits, és per això que poc a poc van anar capitulant: Peníscola, Alcalà de Xivert, Cervera del Maestrat, Santa Magdalena de Polpis, Castelló, Coves de Vinromà, Alcalatén i Vilafames.
Castell de Vilafames
La conquesta de Mallorca.
Cap a finals de 1228 una esquadra àrab, de les Balears, capturà dues embarcacions catalanes. Jaume I va demanar al walí, de Malllorca, /Abu Yahya/, una reparació econòmica; però el walí aconsellat pels genovesos es va desentendre. Al mes de desembre, es celebraren corts a Barcelona, Jaume I, i els nobles, van decidir emprendre una expedició de conquesta contra Mallorca. El dia 5 de setembre de 1229, van salpar, des de Salou, Cambrils i Tarragona una flota de cent cinquanta naus de guerra.
El comte Nunó de Rosselló, Ramon de Montcada, senyor de Tortosa, i Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, van desembarcar a Sa Palomera,(Avui Sant Elm) el 5 de setembre. Es dirigiren cap a Mallorca travessant les muntanyes de Portopí, el 12 es toparen amb les tropes àrabs en el Coll de sa Batalla. La cavalleria catalana, acabdillada per Guillem de Montcada, va carregar contra els musulmans; mentre la infanteria retrocedia. Degut al mal plantejament, la cavalleria va quedar cerclada pels els enemics, i quant la infanteria va arribar, Guillem i Ramon de Montcada ja eren derrotats i morts. El rei, Jaume I, per la seva banda, va desembarcar el 10 de setembre a Santa Ponça, i a l'assabentar-se de la noticia ordena avançar contra la ciutat de Mallorca. El 14 començà el setge a la ciutat de Mallorca, que ben guarnida i aprovisionada es preparava per un llarg setge. El 2 d'octubre, Jaume I, ordena l'assalt de les muralles, que van resistir l'envestida. Als tres mesos, el 31 de desembre de 1229, les tropes catalanes entraren a la ciutat de Mallorca.
Una vegada ocupada la ciutat, les tropes catalanes van anar ocupant tota la plana. Els àrabs, contraris a la dominació, van anar refugiant-se en les muntanyes, uns a la Serra de Llevant i altres a la Serra de Tramuntana. El 31 març de 1231 Pere Maça i Antoni Moix aconsegueixen la rendició d'Artà. Aleshores sols quedaven els castells de Santueri, Alaró i Pollençá, que estaven sota domini del rebel Xuaip. Aquet va oferir una rendició, Bernat de Santa Eugènia va fer venir al rei. A l'abril de 1231 finalment es va fer efectiva la rendició definitiva de Xuaip, sota la promesa, del rei, que donaria carta de llibertat a mil famílies àrabs. Donat així per acaba la conquesta de tota l´Illa de Mallorca.
Torre de Deià Serra de Tramuntana.
La unió dinastica d'Aragó I Catalunya.
El rei aragonès, Alfons el Bataller va donar, en testament, el seu regne a les ordres militars: del Temple, del Sant Sepulcre i de l'Hospital de Sant Joan. A la seva mort els nobles aragonesos van reconèixer, al seu germà, Ramir com a rei; els navarresos, per la seva part van elegir a Garcia Ramírez. A principis de 1135, tots dos, van signar un pacte pel qual Garcia Ramírez quedava com a rei de Pamplona i reconeixia la sobirania de Ramir II. El navarrès obtenia el manament sobre l'exèrcit, mentre que l'aragonès governava sobre el poble. Ramir estava considerat com a “pater” i Garcia, per la seva part, com a “filius”, lo que donava al navarrès el dret a heretar tot el regne. Poc va durar aquesta situació, ja que unes baralles sobre la frontera entre els dos regnes, i el fet que Garcia Martínez es declararà vassall d'Alfons VII de Castella, va dur a la separació del dos regnes.
El 10 de juny de 1135, el papa, Inocenci II va ordenar el compliment del testament del Bataller. Al mateix temps van esclatar veus en oposició a Ramir. Llavors va negociar una aliança amb el duc d'Aquitània, que el va dur a casar-se amb Inés de Poitiers, germana del duc d'Aquitània i vídua del vescomte de Tours, a finals de 1135. Mentre, al regne d'Aragó seguia el descontent amb el rei, i la rebel·lió va esclatar en 1136.
El naixement de Peronella va facilitar l'eixida de la profunda crisi; mitjançant la cerca d'un “balius”, que casant-se amb la princesa governarà el regne. L'elegit va ser Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. L'11 d'agost de 1137, a Barbastre, van arribar a un acord, pel qual el rei Ramir cedia, al comte Ramon Berenguer IV, la seva filla i el regne d'Aragó, sota el títol de “princeps aragonensium”; mentre que el rei tenia el títol, honorífic, de “rex, dominus pater” a Aragó i en el comtats de Ramon Berenguer. Segons la clàusula hereditària, el regne d'Aragó havia de passar al fill que naixques del matrimoni. En el cas que Peronella morirà sense descendència, el regne passaria al fill que Ramon Berenguer tingues amb un altra dona. No obstant la unió va ser dinàstica i no territorial, i els dos territoris van mantenir les seves organitzacions politiques.
El casament es va dur a terme uns anys desprès, concretament al 1150, a la ciutat de Lleida. Ramóm Berenguer IV va mori a Torí (Itàlia) en el 1162. El 24 de febrer de 1163 el va succeir, com a comte de Barcelona, el seu fil Ramon Berenguer, rebatejat com Alfons. Qui en l'11 de novembre, desprès de l'abdicació de sa mare, Peronella, va ser coronat rei d'Aragó. Alfons el Cast va ser el primer que va ostentar els títols de Rei d'Aragó i comte de Barcelona, donant inicia així a la saga dels comtes-reis i a la Corona d’Aragó.
Peronella Ramon Berenguer IV
El comtat d'Aragó.
Davant l'avanç de l'islam, grups de hispanis es van refugiar al Vall d'Aragó, que juntament amb la població local, vascons, van organitzar per a mantenir als musulmans a ratlla. De forma immediata els carolins el van donar suport, i van anomenar a Oriol, Aureolius, com administrador de la zona. Desprès de la mort d'Oriol 809 els fracs van nomenar com a Administrador de la zona a Asnar I Galí, que va participar en la conquesta de Jaca en el 780, que prompte va ser nomenat com a comte d'Aragó. Amés d'aquet comtat també es troba anomenat com a comte d'Urgell i de la Cerdanya. Cap al 820 Asnar va anar deixant de costat als francs i va anar apropant-se al regne de Pamplona. Aleshores el seu gendre Garcia, casat amb Matrona filla d'Asnar, el va deposar com a comte. A Garcia I el va succeir son fill Galindo Garcés, al 833, qui va morir sense cap descendència el 814. aleshores el comtat va passar al seu cossi Galí I Asnar, fill d'Asnar I. El comtat va pertànyer a aquesta dinastia fins al 922, any en el que va morir Galí III, i el comtat va passar a sa filla Andregot Galindes, qui en el 925 es va casar amb Sanç II de Navarra, qui va incorporar el comtat d'Aragó al regne de Navarra donat inicia a la dinastia Ximena. En el 1035, s'uneixen els comtats d'Aragò Sobrarb i Ribagorça, donat inicia a la creació del regne d'Aragò sota la corona de Ramir I, primer rei d'Aragó.
la conquesta de la Catalunya Nova.
Ramon Berenguer III va intentar eixamplar els seus territoris, per a tal menester va atacar Tortosa al 1095 i Amposta 1097, que van seguir en mans musulmanes. En 1105 va prestar ajut al vescomte d'Àger, Guerau Ponç, en la conquesta de Balaguer. En 1114 va iniciar una campanya a Mallorca i Eivissa; més que de conquesta de rapinya. En el 1117 va conquerir la ciutat de Lleida, que va romandre sota els seu poder fins al 1126, que els àrabs la van recuperar, en la batalla de Corbins.
Va ser el seu fill, Ramon Berenguer IV, qui va aconseguir l'anexió de tota la Catalunya Nova. En 1148, en una primera campanya, amb l'ajut d'Ermengol d'Urgell va conquerir Ascó; que va lliurar al comte d'Urgell. Aleshores es dirigí cap a Tortosa, amb un exercit format per templers, genovesos i nobles catalans. El 29 de juliol de 1148 va iniciar el setge de Tortosa, que va resistir fins el 30 de desembre. La campanya de 1149 la va iniciar conquerint, amb l'ajuda de l'abat Esteve, Carbassers, plaça que va lliurar a l'abat. I desprès va recuperar la ciutat de Lleida i el 24 d'octubre Fraga i Mequinensa. En 1151 sols quedaven per conquerir les Muntanyes de Prades, amb Siurana com a plaça forta. La campanya definitiva es va iniciar al 1153, l'atac es va donar al mateix temps per tres llocs diferents, per la Conca de Barbera, pel Coll de la Teixeta i el Coll d'Alforja.
