El calaix d'en Toni.

Barcelona,cap del regne got.

         En el 531, els francs atacaren Narbona, seu del regne got, llavors Amalaric es va veure forçat a abandonar-la, i es refugià a Barcelona. Les forces franques també es dirigiren cap a Barcelona. Llavors, Amalaric, al veure’s acorralat intenta refugiar-se en una església, cosa que nava aconseguir ja que fou acorralat i mort, pel franc Besó, abans d’entra-hi.

         Teudis, envestit rei dels gots, recuperà Barcelona i establi en ella la seva cort. Entre el 532 i el 534 combati la pressió franca a la zona de Besiers. En el 541, hagué un nou intent d’invasió per part dels francs, que va ser repel·lit amb èxit. Teudis va morir assassinat al 548, en la seva cort de Barcelona. Teudisel, el seu successor trasllada la cort a Toledo.

El regne de Tolosa.

        En el 418 l’emperador de Roma, Honori, i el cabdill visigot, Walia, pactaren l’assentament, com a federats, dels visigots a l’Aquitània. Com a federats, a canvi del territori, havien de defendre a l’imperi dels seus enemics.

         Teodoric I, 1419, va trencar el pacte amb Roma. Assetjà Arles i Narbona sense èxit, no obstant domina Tolosa. Lloc on va establir la capital del seu regne. En el 450, tornà aliar-se  amb els romans, i participà en la batalla dels Camps Catalàunics (451), on va trobar la mort.

         Turismon, 451, intentà fer una política independent de Roma, qüestió que va conduir que fos estrangulat pels seus germans, Teodoric i Frideric, en el 453.

         Teodoric II, 453, es va aliar amb l’emperador Avit,  i renova el pacte federal, actuà contra el bagudes de la tarraconense i els sueus. va ser assassinat pel seu germà Euric, 466.

         Euric, 466, en el 476 va conquerir Barcelona i Tarragona,expandit el seu regne cap al sud  de la Península Iberica.

         Alaric II, 484, va heretar el regne de Tolosa, que llavors abastava la major part de l’actual Occitània i quasi tot l’hispània. Mori en la batalla de Vouillé, prop de Poiters,en el 507, contra els francs. Darrere la seva mort es va perdre Tolosa, i el seu fill, Gesaleic, es refugià a Narbona.

Bizantinsi Visigots.

En el 549, darrere l’assassinat de Teudisel, Àquila va ser elegit rei dels visigots. Un any desprès va intentar pacificar la rebel·lada Còrdova. En una única batalla va perdre la gran part del seu exercit,  un fill i el seu tresor reial. Darrere  Aquesta derrota es va refugiar a Mérida. Aleshores Atanagild es va erigir en el cap dels rebels.

Justinià I El Gran, emperador de  Bizanci, aprofità la inestabilitat del regne got, per a enviar un exercit militar contra spania. Així,  a l’estiu de 552 els bizantins desembarcaren a Màlaga. Al llarg de dos anys van prendre possessió de la costa que va de Dénia Cadis. 

           Sisebut, rei dels visigots, va combatre als bizantins durant el 614 i 615, conquerint Malaga. Suintila en el 621 va prendre Cartagena, i en 622 va expulsar-los de les seves ultimes possessions.

Conquestadels Visigots.

        L’Imperi Romà en el 454 va demanar ajuda al visigots, governats aleshores per Teodoric II. Així, en el 454 Frederic, germà del rei got, va creuar els Pirineus i actua contra la rebel·lió dels bagaudes a la Tarraconense. Requiari rei dels sueus, en el 456, va ocupar la Cartaginesa i va intentar avançar cap a Saragossa i Lleida. Llavors les tropes romanes van rebre l’auxili dels visigots i van obligar a Requiati a Retirar-se. Els visgots tornaren a les seves possessions, a Tolosa de Llenguadoc.

No va ser fins el 480, que el rei Euric, germà de Teodiric, va iniciar la conquesta de la Tarraconense. El comte Gauteric ocupà Pamplona i Saragossa. El comte Eldefred, assetja Tarraco, la qual va prendre violentament. En el 483, ocuparen tota la Cartaginesa i disputaren la Lusitanià als sueus. Desprès feren seva la Bètica. A pesar de sotmetre quasi tota la península, els visigots s’assentaren majoritàriament a  les terres del Tajo i el Duero.

Les invasions germàniques.

          Cap al 370 el poble dels alans, empesos per els huns, van migrar cap al est. Es van unir amb les tribus germàniques dels vàndals i els seus per a envair la Gàl·lia. Al desembre de 406 van creuar el riu Rin, aleshores glaçat. En el 409 creuaren els Pirineus, possiblement reclamats per Màxim Tirà. Sigui com sigui al 411 Màxim  va pactar amb ells la condició de federats, a canvi  de suport militar se lis cedia un territori.

         Els alans s’assentaren a les províncies de Lusitanià i Cartagena. en el 412 el rei Atax establi la cort a Mérida.  Els vàndals per la seva part estaven dividits en dos grups, els asdings i els silings que es van assentar de forma separada. Els asdinges  acabdillats per Gunderic s’establiren a Astúries i nord de Galícia , mentre que els silinges al front dels quals hi era  Fridibald ho feren  a la Bètica. Els sueus, liderats per Hermeric I, s’assentaren a la resta de Galícia. Mentre que la Tarraconense va continuar sota domini romà.

L’apariciódel cristianisme.

                L’aparició del cristianisme per les nostres terres fou durant el primer segle de la nostra era. Sembla provat que san Pau va predicar per la costa mediterrani de la península. Sembla que sant Pau va dur el cristianisme a Tàrraco, en el seu darrer viatge; possiblement també visitarà altres llocs. El que si que és cert, és que el cristianisme fou escampat per romans i pels romanitzats.  També es cert que la seva existència es reduïa a les ciutats, mentre que el camp seguien en les antigues religions.

Els cristians va patir persecucions per tot l’imperi Roma: Septimini Sever, al 202 va prohibir la conversió al cristianisme i al judaisme. Deci, en el 250 va ordenar una persecució general. Dioclecià, a principis delsegle IV, es dirigí contra els líders cristians.  En el 311, Constantí decreta l’edicte de tolerància de Sàrdica, que permetia el culte cristià en igualtat amb les altres religions. Edicte que va ser confirmat per l’edicte de  Milà en el 313.

De la mateixa manera que va anar expandint-se el cristianisme, van anar apareixent selles bisbals, arreu del territori. Així tenim les següents selles: Tortosa, possiblement al 64 amb que tot indica que aparegué al segle II; Xàtiva al 247; Barcelona al 347; Girona 397; Lleida al 419; Ègara, segregació del bisbat de Barcelona, al 450; Mallorca al 480; Osona al segle V; Empúries al segle V; Elx al 507; Vic al 516; Tortosa al 516; Urgell al 527; València al segle al VI; Dénia al segle VII i Elda al segle VII.

L’oci a la cultura romana.

         Les ciutats romanes, comptaven amb una sèrie d’edificis per a garantir l’oci dels seus habitants aquets son: el teatre, l’amfiteatre, elcirc i les termes.

 El teatre:

         Inicialment els teatres es construïen en fusta, fins el 52aC. que es va erigir a Roma el primer teatre en pedra. Imitant el model hel·lènic en les parts de la construcció: escena, prosceni, orquestra i càvea. No obstant van introduir canvis en la construcció, al contrari que els grecs, s’edificaven en pla. La càvea es construïa sobre una infraestructura de voltes cobertes amb voltes de canó, i no sobre el vesant d’un turó. L’orquestra és deforma semicircular, i no circular. L’escena és una plataforma rectangular, a la part posterior es troba el front scenae,que servia com a fons de l’escenari.

 L’amfiteatre:

         Edifici de planta el·líptica dissenyat com dos teatres units per l’escena que constà de tres parts: l’arena, el soterrani i la graderia. En l’arena, també de forma el·líptica, és on  lluitaven els gladiadors. Al voltant estaven les grades per als espectadors. Sota l’arena esta el fossat, un soterrani que servia com a  magatzem i des d’on sortien els gladiadors i les feres.

 El circ:

         Edifici de forma rectangular destinat a les curses de cavalls, quadrigues. L’arena estava dividida longitudinalment per un mur decorat en estatues i obelisos, l’spina. Al voltant de l’arena estan les graderies per als espectadors.

 Les termes:

         Eren els banys públics, formats per diferents habitacles. Els frigidarium, sala d’aigua freda; tepidarium, sala d’aigua temperada; i caldarium, sala d’aigua calenta. Amés comptava amb sales de reunions, biblioteques, jardins, palestres i vestuaris.  

El Fòrum romà.

            En el centre de la ciutat, en el lloc on es creuaven les dues vies principals: el cardo i decamanus maximus, s’edificava el Fòrum. Es tractava d’una plaça publica de forma rectangular i envoltda de porxos. Aquet lloc era el centre de la vida ciutadana, tant política, religiosa, comercial i de lleure. Era aquí, per tant, on es celebraven les eleccions dels magistrats. Sota els porxos estaven les tabernae, botigues, primerament miraven cap a l’interior de la plaça, desprès mirant cap a fora.

         Annex al fòrum es troba la basílica, una construcció de planta rectangular dividida amb tres naus. La nau central sobresurt per damunt de les laterals, on es situaven els finestrals que il·luminaven el recinte. Tenia un us comercial i judicial, ja que era el lloc de reunió dels majoristes, i disposava d’un tribunal.

         El temple romà, també, estava situat al fòrum, amb que solia haver-ne en altres llocs de la ciutat. Es situava sobre un podi, al qual s’accedia per una única escalinata. Per els esglaons s’accedia a un porxo sostingut per columnes, en alguns casos les columnes, també, es construïen als dos costats del temple. El temple era la residencia de déu, per tant els homes no entraven a pregar. Els ritus de culte es celebraven en el porxo de la façana, al voltant de l’ara, altar. 

         Prop d’aquestos edificis, es situava la cúria, un edifici de forma rectangular on es reunia el senat que dirigia la ciutat. 

Fòrum

Basílica

 

Laciutat romana.

          L’origen de la majoria de ciutats romanes, cal buscar-lo en els campaments militars romans assentats en els territoris ocupats. La creació de colònies, nom que rebien aquestes ciutats, seguien el ritus de la fundació de Roma. Primerament s’establien els dos carrers principals: el kardo que tenia orientació nord sud, i el decamanus amb l’orientació est oest. En l’encreuament de les dues vies es situava el Forum. La resta de carrers de la ciutat es situaven paral·lels al dos principals el que donava forma quadricular. La ciutat estava emmurallada i comptava amb quatre portes. Colònies eren les ciutats de Valentia o Iula Ilici Augusta, entre altres.

         Les ciutats conquerides comptaven amb estatuts jurídics variats. Havia ciutats lliures, com ara Sagunt, federades, estipendiaries i les ciutats rendides. Aquesta situació dura fins al 75 de la nostra era, data en la qual Vespasià atorga el dret llatí a totes les ciutats romanes.

La ciutat Romana de Pol·lèntia

Laprovíncia Terraconensis.

        En el 27 aC. l’emperador August, va donar a la província romana Terraconensis rang consular. Mentre que les altres dues províncies hispanes, Lusitanià i Bètica, tenien el rang, inferior, pretori. La capital estava instaurada en la colònia de Tarraco, on residia el Legatus Hispanae Citerior Terraconensis. Donat a la gran extensió  del territori a governar, al principi de la nostra era, la província es va dividir en set Conventus Iurics, al caps del quals i estaven els legatus iuiriducus, que eren els auxiliars en l’administració de la justícia del governador. Els dits convents juridics eren: Lucensis (Lugo), Baracarensis (Braga, Portugal), Asturicensis (Astorga, Lleó), Cluniensis (Corunya del Conde, Burgos), Carthaginensis (Cartagena), Cesaraugustinis (Saragossa) i Tarraconensis. En tota la província hi havien  cent setanta nou ciutats, de les quals dotze eren colònies, tretze ciutats de ple dret de ciutadania, divuit municipis de dret llatí antic, una ciutat federada i cent trenta-cinc ciutats tributaries. D’aquestes ciutats depenien dues-centes noranta tres pupuli, comunitats no urbanes. Dins de lo que avui és els Països Catalans, hi eren les ciutats de: Tarraco (Tarragona), Barcino (Barcelona), Ilerda (Lleida), Aeso (Guissona), Iula Libica (Llívia), Ausa (Vic), Baetulo (Badalona), Emporiae (Empúries), Gerunda (Girona), Dertosa (Tortosa), Valentia (València), Sagumtum (Sagunt), Saetabi (Xàtiva),  Illici (Elx), Edeta (Llíria), Dianium (Dènia) i Lucentum (Alacant).

La província Tarraconensis dins de l’imperi Roma