El Monestir de Sant Miquel de Cuixā
Localitzaciķ: Codalet(Conflent) , Catalunya Nord.
Ens un temps primerenc, allā pel 840, en una gorja del riu Tet,es va fundar monestir d'Eixalada. Aquet monestir, que era petitķ, tenia com a abat a un tal Comendat. En el 854, un grup de clergues de la diōcesi d'Urgell, acabdillat per Protasi,va dotar el monestir amb els seus bens, conservant l'usdefruit fins la seva mort. En el 878, una gran riuada el va destruir. Llavors el monestir va ser traslladat a Cuixā, prop d'una església dedicada a Sant Germā, en unes terres que eren propietat de Protasi. El 29 de Juny del 879, segons un acta de fundaciķ signada per Protasi i Mirķ el Vell, Sant Miquel de Cuixā va esdevindré monestir de l'ordre dels benedictins.
L'abat Gari (965-998), va acabar i consagrā l'església de Sant Miquel, en el 975; construcciķ que va comenįar el seu predecessor, Ponį. L'abat Oliba(1008-1046) va afegir a la faįana del temple dos corredors i tres absidioles.Va construir la cripta del Pessebre, on es venera la imatge romānica de la Mare de Déu del Pessebre, així com la capella de la Trinitat i els dos campanars Llombards. Al voltant de 1130, l'abat Gregori, va construir el claustre, de mabre rosa del Conflent. Aquet claustre compta amb seixanta tres columnes de mabre amb motius vegetals, animals i escenes heroiques. En el segle XII, va existir un escriptori, bressol de la histografia catalana.
En el 1653, pel Tractat dels Pirineus, el monestir va passar sota domini francčs. En el 1790, en plena revoluciķ francesa, el monjos van ser expulsats i el monestir va ser venut com a bé nacional. En el 1919, es va comparar el monestir i va posar-se a disposiciķ dels monjos cistercencs de Fontfreda. Definitivament, el 1965, es van assentar una comunitat de monjos benedictins, vinguts de Montserrat. Tornat, d'aquesta manera, als seus orígens.
Les cases romanes.
En čpoca romana trobem tres tipus de cases: el domus,casa senyorial; insulae, cases de lloguer per a persones en pocs recursos i les villae, cases de camp.
Les famílies benestants, a les ciutats, vivien en els domus. La part principal de la casa era l'atruim, un pati amb columnes que disposava d'un obertura central (compluvium). on hi havia un estany per arreplegar l'aigua de pluja (impluvium); també solia haver-hi un petit altar (laraium) en honor dels seus deus protectors. Des de l'atri s'accedia a les diferents dependencies. La cuina (culina), dormitoris (cubicula), bany (latrina), l'habitaciķ dels senyors (tablinium) i el menjador (triclinium). A la part posterior de la casa hi havia un jardí (peristylium), per la repōs i l'esbarjo.
Les classes mitjanes i populars vivien en les insulae, blocs de cases dividides illes, que podien tenir fins una alįada de sis pisos. Les vivendes donaven a un pati interior, de forma rectangular. A la planta baixa estava reservada als botiguers i als tallers (tabernae). El primer pis solia estar ocupat per les classes mitjanes, mentre que els pisos superiors, més petits, per les classes populars. Normalment mancaven de conduccions d'aigua, per lo tant s'abastaven de la font més prōxima.
Les cases rurals, villae, s'organitzaven al voltant d'un pati interior. Amés de les dependencies del domus, reservat per al propietari, en la vilˇla n'hi havia altres: l'habitatge dels esclaus, els estables i el galliner, graners, cellers i dependencies per a les eines; i les premses per al vi i l'oli.
Maqueta duna vilˇla romana.
El regne de Nāpols.
Nāpols primerament formava part del regne de Sicília, 1130. Desprčs de les Vespes Sicilianes, 1282, Pere el Gran va obligar a Carles d'Anjou a refugiar-se a Nāpols. D'aquesta manera, el antic regne es va dividir en dos diferents. No obstant Pere el Gran ocupā, temporalment, Calābria, 1283. Jaume el Just, entre el 1285 al 1291, va ostentar els títols de duc de Pulla i príncep de Cāpua, tots dos territoris dins del regne de Nāpols. En el 1415, Alfons el Magnānim intentā casar al seu germā amb la reina Joana, matrimoni que no es va dur a terme. No obstant en el 1420, la reina napolitana li va demanar auxili contra Lluís d'Angou i els aliats genovesos, que pretenien conquerir el territori. Joana de Nāpols oferí al rei aragončs, a canvi del recolzament, el nomenament com ahereu el ducat de Calābria, ames del Castell de l'Ou i del Castell Nou.
Alfons el Magnānim envia a Joan d'Hixar, amb el títol de virrei, qui amb un estol obliga a les tropes angevines a retirar-se. Al desembre de 1423, el Magnānim deixa com a lloctinent de Nāpols, al seu germā Pere, i tornā a Catalunya. Llavors la reina Joana canviā d'opiniķ i revocā el conveni de 1420, i en va pactar un altre igual amb Lluís d'Anjou. Es va formar una lliga contra la corona Aragonesa a Itālia, formada per la reina Joana, Lluís d'Anjou, el papa Martí V, el duc Sforza, Gčnova i Milā. Els aliats s'apoderaren de Nāpols a l'abril de 1424, deixant als catalans reduīts als castells de l'Ou i el Nou. En 1234, van morir la reina Joana i Lluís d'Anjou, per lo qual Renat d'Anjou germā de Lluís d'Anjou hereta el regne de Nāpols. A l'estiu de 1436 una esquadra catalana ocupā Gaeta i Terracina, assetjaren Nāpols i Aversa, que va resistir. A l'octubre de 1438, en un nou setge a la ciutat de Nāpols, el l'Infant Pere va caure mort. A l'estiu de 1239, el castell Nou, que romania sota mans catalanes, esva tenir que rendir. No obstant, Pocs mesos desprčs Alfons el Magnānim ocupā Salern i Aversa, i al gener de 1241 conquerí Benavent. A finals d'aquet any ocupa Cosenza i Bisignano. El 2 de juny de 1442 conquerí la ciutat de Nāpols. Al novembre es va recuperar el castell Nou i a principis de 1443 es va sotmetre tot el regne.
Ala mort d'Alfons el Magnānim el regne de Nāpols el va heretar Ferran I de Nāpols, fill bastard del Magnānim. Mentre que la resta d'estats els va heretar, Joan el Caįador, germā d'Alfons el Magnānim. Darrere la mort de Ferran de Nāpols, Carles VIII de Franįa va envair Itālia al 1494, i a principis de 1495 va ocupar Nāpols. Ferran el Catōlic va incorporar de nou el regne de Napols al 1504.
El castell Nou de Nāpols.
Laciutat romana.
Lorigen de la majoria de ciutats romanes, cal buscar-lo en els campaments militars romans assentats en els territoris ocupats. La creaciķ de colōnies, nom que rebien aquestes ciutats, seguien el ritus de la fundaciķ de Roma. Primerament sestablien els dos carrers principals: el kardo que tenia orientaciķ nord sud, i el decamanus amb lorientaciķ est oest. En lencreuament de les dues vies es situava el Forum. La resta de carrers de la ciutat es situaven paralˇlels al dos principals el que donava forma quadricular. La ciutat estava emmurallada i comptava amb quatre portes. Colōnies eren les ciutats de Valentia o Iula Ilici Augusta, entre altres.
Les ciutats conquerides comptaven amb estatuts jurídics variats. Havia ciutats lliures, com ara Sagunt, federades, estipendiaries i les ciutats rendides. Aquesta situaciķ dura fins al 75 de la nostra era, data en la qual Vespasiā atorga el dret llatí a totes les ciutats romanes.
La ciutat Romana de Polˇlčntia
Plānol duna ciutat romana clāssica:
