Roger Mas.
Roger Mas s'inicia els estudis musicals a la matinera edat de cinc anys, al seu poble natal Solsona. Set anys desprès debuta com a music d'orquestra de ball. És un dels fundadors del grup rock “Les Pellofes radioactives”. Desprès agafa la guitarra per a cantar les seves pròpies cançons.
En el 1996, als vint-i-un anys, la seva cançó “ Llums de Colors” guanya el concurs “Èxit” de Radio Catalunya i TV3. L'any següent surt al mercat el seu primer treball en solitari “Les flors del somni”. En 1997 participa, juntament amb Les flors i Luís Paniagua, en el Circuit Acústic “ACIC97”, actuant en locals de Barcelona, Mataró, Tarragona i Girona. En 1998 forma part del grup literari “La Tecla” i participa en diferents recitals poètics per tot el Principat. En aquet mateix any publica el seu primer libre de poemes, “Flors, Somnis, camins i serps”. El 1999, juntament amb l'Eduard Canimas i el Gerard Jacquet, creen l'espectacle “Cruïlla de Cantautors”, actuant per tot el Principat. En aquet mateix any publica el seu segon treball, musical, “Casafont”. Disc que rep el premi de la critica al millor cantautor i el de l'Enderrock. En el 2000 publica el segon llibre amb narracions curtes i poesies, “ La teulada és oberta i no sé on son les parets”. En 2001 publica el tercer disc “Roger Mas & les flors en el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la Senyora dels Guants Vermells”, disc premiat amb l'Enderrock i de la critica al millor disc, que rep per segon vegada.
En el 2002 participa en tres espectacles, “Roger Mas & Les Flors”, “Canta Poesia” i el “Verdaguer Pop” en els quals comparteix escenari amb La Carrau, Pastora i Titot. En 2003 publica el seu quart disc “dp”, considerat el millor disc català del any per diari AVUI. En el 2005, juntament amb Miquel Gil, Lídia Pujol, Cris Juanico i la cantaora Alba Guerrero, participa en l'espectacle “Notícia del Regne de Mallorques”, dirigit per Toni Xuclà. En aquet mateix any publica el quint disc, “Mistica Domèstica”, el més premiat (Enderrock. Al millor dics de l'any i de la critica al millor disc de musica d'autor; Premi ARC i Premi Altaveu.
Videos: “L’home i l’elefant”, “I la pluja es va asecar”
Els poblats ibers.
Els ibers situaven els seus poblats en llocs alts, de difícil accés i fàcil defensa. Les zones més vulnerables es protegien amb muralles, gruixudes i altes, de pedra, sovint comptaven amb torres adossades.
Les cases eren de planta rectangular de dimensions petites, d'una a tres cambres i d'una sola planta. Les parets es feien de pedra fins a una alçada entre mig i un metre i acabada amb toves d'argamassa, fins assolir un i mig o dos metres d'alçada. Els sostre es cobria amb un entramat de canyes i rames i desprès cobert amb fang. Les parets interiors, que separaven les distintes cambres, eren menys gruixudes. La llar estava situada en una de les cambres, les cendres es tiraven fora al carrer.
L'urbanisme s'adaptava a les necessitats de l'estructura del terreny. En els poblats situats en vessants de forta pendent, les cases s'alineaven al llarg de carres estrets que seguien una mateixa cota d'altura, per anar-hi d'un carrer a l'altre hi havia carrerons tranversals, en forma de rampa o amb esglaons, segons les necessitats del terreny. En els poblats situats en llocs més plans les cases formaven illes, i comptaven amb carrers de certa amplària.
Els tractats de Carrió i Tudilen.
A la mort d'Alfons el Bataller, les ciutats aragoneses elegiren a Ramir el Monge (Ramir II) com a rei d'Aragó. Mentre tant els pamplonesos elegiren a Garcia Ramírez, descendent dels antics reis de Navarra, i que es va fer vassall del rei castellà. Mentre tant Alfons VII de Castella s'havia apoderat de Soria i de la Rioja i va conquerir la ciutat de Saragossa. Alfons de Castella i Ramir II va aplegar a un pacte per el qual el monarca aragonès conservava els territori al nord de l'Ebre. Aquets fets, i uns altres de caire interior van posar en crisis el regnat de Ramir II, que va trobar eixida prometent en casament a sa filla Peronella, quant aquesta tenia dos anys, amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona (agost 1137).
En 1140 Ramon Berenguer i Alfons de Castella van signar un pacte a Carrió, 22 de febrer 1140, pel qual el castellà es retirava de Saragossa, a canvi del vassallatge del comte barcelonès. També acordaren una acció conjunta contra Navarra, que va resultar negativa i Garcia Ramírez, rei de Navarra, va ocupar algunes places aragoneses. El 27 de gener de 1151, Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV comte de Barcelona, van signar un nou pacte a Tudilen. En aquet nou pacte es repartien el regne de Navarra, així com les terres a conquerir als àrabs. De les terres musulmanes al príncep-comte Ramon Berenguer li corresponia la ciutat de València i tot el seu territori des de el riu Xuquer fins a les terres de Tortosa. La ciutat de Dènia amb totes les seves pertinences i dominis. La ciutat de Múrcia i tot el seu regne, excepte Llorca iVera.
Peronellai Ramon Berenguer IV, retrat de 1634, Museu del Prado.
Ibèria, les tribus.
Els grecs van nomenar ibers a les tribus de la franja mediterrània de l'actual Península Ibèrica i del sud de França.Coneixem com a ibers a un conglomerat de tribus, que compartien cultura iètnia. Cada tribu tenia el seu espai territorial, com les ciutats-estat gregues.
Les tribus que formaven el poble iber son, de nord a sud: Els Indigets, que habitaven l'Emporda i la Selva. Els Lacetans, situats a la Catalunya central (el Bages i part de l'Anoia, el Solsonès i la Segarra. Els Bergistans, que habitaven Berga. Els Ausetans, quina capital era Ausona (Osona). Els Ceretans a la Cerdanya. Els Andosins, habitants d'Andorra. Arenosins, a la Val d'Aran. Els Laietans, a la part costera de Barcelona, al nord del Llobregat. Els Cossetans, al camp de Tarragona. Els Ilergets, habitaven des del Baix Urgell fins al riu Ebre. Els Sedetans, a la zona sud d'Aragó i de l'Ebre. Els Ilercavons, a les comarques del nord, més concretament entre Sagunt i Mequinensa. Els Edetans, a les Comarques Túria -Xúquer i part de les Comarques de d'Interior,des del nord del Xùquer fins a la serra d'Almenara. Els Contestans, a les Comarques Centrals i Comarques del Sud, entre el Xúquer i el Segura. Els Deitans, a la regió de Múrcia. I els Batestans,a l'Andalusia sud-oriental (Granada, Jaen i Almeria) i part d'Albacete i Múrcia.
Carles Enguix i els 03.
Carles Enguix va començar la seva carrera musical en un grup de rokc en castellà, allà pels finals del 60. grup que abandonà en el 1973. Durant la transició va descobrir la Nova Cançó. El 1983 va tornar als escenaris, aquesta vegada cantant en català. En el 1987 va gravar una cinta titulada “Carles Enguix i Engranatge”. En 1991 un altra cinta titulada “D'urgència”. 19962 el CD titulat "Estima”. 2002 el CD titulat” Corall” i el CD titulat “És Carles Enguix”. 2004 el CD “Deflagració”.
Actua acompanyat pel grup “O3”, format per un baixista, un bateria, un teclista i el propi Carles amb la guitarra, clàssica i elèctrica amés de les veus. El seu estil es basa, bàsicament, en la musica negra: blus, soul, jazz, pop, etc.
Vídeodel concert a l'auditori de Manuel, el 3 d'abril de 2007:
