Donat que aquest servidor no para de donar-me problemes, caràcters estranys en l’administrador, entre altres, he decidit migrar cap a Blogpost. Per lo tant he anat a un fuster i l’he encarregat un nou calaix, entreu i gaudiu del “Nou calaix d’en Toni”, espero que continueu fidels, els que ho sou. Perdoneu les molèsties.
http://calaixtoni.blogspot.com/Toni Pont.
Barcelona,cap del regne got.
Teudis, envestit rei dels gots, recuperà Barcelona i establi en ella la seva cort. Entre el 532 i el 534 combati la pressió franca a la zona de Besiers. En el 541, hagué un nou intent d’invasió per part dels francs, que va ser repel·lit amb èxit. Teudis va morir assassinat al 548, en la seva cort de Barcelona. Teudisel, el seu successor trasllada la cort a Toledo.
L’home de cromanyó va aparèixer fa cinquanta mil·lennis, a l’Africà, començà a caminar, a finals del 2002 a Godella. Les seves primeres passes van estar acompanyades per: Mario, a la bateria, Joan, al baix; Peris, a la guitarra i Guerau, a la veu. Tots junts començaren a fer cançons, i veren que era bo. Poc a poc anaren unint-se més gent: Pau, al teclat; Guille, a la guitarra i Dani, al saxo. Al gener del 2003 van tenir la primera actuació, al Burjajove’03. Llavors es van afegir nous vents: Victor, al saxo; Balma a la trompeta i l’Arnau, al trombó. En el2004 van actuar a reu del País valencià, i a Saragossa. Aquet mateix any gravaren una maqueta amb cinc cançons.
Durant la segona meitat del 2005 la banda va sofrir una renovació, Pau i Guerau abandonaren el grup, Peris passa a cantar, es fitxa a Trontxu per la guitarra i a la Raquel als teclats. Al març de 2006, tornen a caminar; sel’ uneix Nacho, altre trompeta.
Al novembre del 2006 quedaren tercers en el VII Circuit de Musica en valencià. En el 2008 han quedat els quarts en el concurs“Emergenza” celebrat a la Sala Loco Mateo, a la ciutat de València.
Santa Maria del Lluc.
Localització:Escorca (Serra de Tramuntana). Illa de Mallorca.
Compta la llegenda, que un pastor i un monjo van trobar la imatge de la Mare de Déu del Lluc. En el testament del cavaller Valentí de Ses Torres, 31 de gener de 1268, es fa referència a la capella de Santa Maria del Lluc. Al 1273, ja consta la gran afluència de peregrins, a pesar de lo perillós del camí.
Al 1456, el papa Calixt III, va erigir el santuari com a col·legiata. En el 1526, sent el prior Gabriel Vaquer, es van promulgar els estatuts, els quals obligaven a celebrar una missa matinal cantada per sis nois. Condició confirmada per una butlla del papa Climent VII, a l'octubre de1531. El que va donar origen a l'escolania dels “blauets”.
En el 1586 es va construir l'hostatgeria dels peregrins i les seves cavalcadures; en el 1589 es complementà amb el brollador de la Plaça dels Peregrins, que serveix com abeurador.
En el 1622, s'inicia la construcció de l'església actual, que fou acabada al 1691. L'església, d'estil renaixentista d'una sola nau compta amb tres capelles a cada costat, una volta de canó i una cúpula en el centre del creuer.
El regne de Tolosa.
Teodoric I, 1419, va trencar el pacte amb Roma. Assetjà Arles i Narbona sense èxit, no obstant domina Tolosa. Lloc on va establir la capital del seu regne. En el 450, tornà aliar-se amb els romans, i participà en la batalla dels Camps Catalàunics (451), on va trobar la mort.
Turismon, 451, intentà fer una política independent de Roma, qüestió que va conduir que fos estrangulat pels seus germans, Teodoric i Frideric, en el 453.
Teodoric II, 453, es va aliar amb l'emperador Avit, i renova el pacte federal, actuà contra el bagudes de la tarraconense i els sueus. va ser assassinat pel seu germà Euric, 466.
Euric, 466, en el 476 va conquerir Barcelona i Tarragona,expandit el seu regne cap al sud de la Península Iberica.
Alaric II, 484, va heretar el regne de Tolosa, que llavors abastava la major part de l'actual Occitània i quasi tot l'hispània. Mori en la batalla de Vouillé, prop de Poiters,en el 507, contra els francs. Darrere la seva mort es va perdre Tolosa, i el seu fill, Gesaleic, es refugià a Narbona.
Àcid Úric.
Àcid Úric, és una formació musical unipersonal, com a únic membre trobem al music polifacètic Oriol Cardona. L'Oriol ha format part d'un gran nombre de grups de rock; així en l'institut estigué dins de Caca Fugitiva. En els 90' entrà en Los Electricos i a Pua Lila. En el 1997, amb unes cançons escrites sota el braç, va donar vida a la formació Mama Set. Desprès d'aquesta experiència ha format part dels grups acústics, Ringus i Fluids.
Actualment forma part del projecte acústic Jam de Perles, com a tribut a “Pearl Jam” i de Gradus ad Parnassum. Com encara li queda temps, dirigeix i presenta el programa Rock en viu a radio Taradell.
El projecte d'Àcid Úric, es va iniciar al 2006 amb la gravació del disc “Èxplicit Lyrics”. Al gener del 2008 va treure el segon disc “Corrosivament”.
mp3: “Explicit Lyrics”, “Corrosivament”
Vídeos: “Petit esclau”
Monestir de San Serni de Tavèrnoles. .
Sembla que el monestir de Sant Serni, o Sadurní, és de fundació visigòtica, allà pel782-799. El cert és que en el 815, el monestir va rebre donacions dels comtes d'Urgell i la Cerdanya. A principis dels segle XI les seves possessions abastaven terres del Berguedà, Andorra, Pallars i la Cerdanya; i algunes possessions en els regnes d'Aragó i Castella. En el 1019 va ser passar a dependre del monestir de Sant Llorenç de Morunys. Sota aquesta tutela es va reconstruir l'església abacial, consagrada en el 1040. Aquesta església fou consagrada pels bisbes Eribau d'Urgell i Arnulf de Ribagorça, sota l'advocació de la Verge i els sants Miquel i Sadurní. En el 1099, el papa Urbà II, li va concedir una butlla d'immunitat. Al segle XII es construí el gran claustre. Al segle XIV va caure en uns forta decadència, finalment en el 1592, el papa Climent VIII secularitza l'abadia.
Sols resta, en el lloc la capçalera de l'església amb l'absis orientat cap a l'oest, i la base del campanar rodona, que es va descobrir durant la restauració de 1971. Del claustre sols queden alguns capitells repartits per Catalunya i els USA; un frontal, conservat en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. El monestir, durant dos segles d'abandonament a sofert moltes espoliacions.
Bizantinsi Visigots.
En el 549, darrere l’assassinat de Teudisel, Àquila va ser elegit rei dels visigots. Un any desprès va intentar pacificar la rebel·lada Còrdova. En una única batalla va perdre la gran part del seu exercit, un fill i el seu tresor reial. Darrere Aquesta derrota es va refugiar a Mérida. Aleshores Atanagild es va erigir en el cap dels rebels.
Justinià I El Gran, emperador de Bizanci, aprofità la inestabilitat del regne got, per a enviar un exercit militar contra spania. Així, a l’estiu de 552 els bizantins desembarcaren a Màlaga. Al llarg de dos anys van prendre possessió de la costa que va de Dénia Cadis.
Sisebut, rei dels visigots, va combatre als bizantins durant el 614 i 615, conquerint Malaga. Suintila en el 621 va prendre Cartagena, i en 622 va expulsar-los de les seves ultimes possessions.
Aspencat.
Durant els anys 2006 i 2007, "Aspencat" ha participat en més de quaranta concerts. Han actuat en el festival Arrels, l'Aplec dels Ports, la cloenda de La Gira d'Escola Valenciana i el Festival de Clips en Valencià organitzat per l'Inquiet.
A l'Abril del 2007 van treure al mercat el seu primer disc “La festa esta servida”, En aquest mateix any va ser semifinalistes al “Enganxa't a la música'07”, per una qüestió d'agenda va renunciar, i van ser substituits per “Baták”.
Vídeos: Consumisme, Sense renunciar, Moll.
Mp3.
Monestir de San Francès.
Localització: Morella (Els Ports)–Comarques del Nord del País Valencià.
El monestir es va crear el 17 de maig de 1272, sembla que amb el beneplàcit del rei Jaume I. Al 1293 hi ha la noticia que el claustre ja era acabat, ja que en aquest any els “confrares de sant Llàtzer” es van reunir en ell. La construcció de l’església s’inicià en el 1300, i fou consagrada en el 1390, pel bisbe de Tortosa Hug de Llupià. L’absis de la dita església va ser dissenyat per Domingo Prunyonosa. Durant l'estiu de 1414 Benat XIII, el papa Lluna, va estar en el monestir. La sala capitular va ser alçada entre el 1427 i el 1442, per Andreu Carrascó. Al 1840 va ser abandonat.
Aquest convent seguix les característiques distributives de tots els monestirs franciscans, si bé presenta solucions molt senzilles que poden atribuir-se a la seua antiguitat. Les tres dependències més importants
L'església és d'una sola nau amb capelles laterals. Tenia primitivament coberta de fusta a dos aigües sostinguda per arcs. L'absis és poligonal i cobert amb
L'aula capitular, de forma quadrada, conserva un dels pocs exemples de pintura mural gòtica
Conquestadels Visigots.
No va ser fins el 480, que el rei Euric, germà de Teodiric, va iniciar la conquesta de la Tarraconense. El comte Gauteric ocupà Pamplona i Saragossa. El comte Eldefred, assetja Tarraco, la qual va prendre violentament. En el 483, ocuparen tota la Cartaginesa i disputaren la Lusitanià als sueus. Desprès feren seva la Bètica. A pesar de sotmetre quasi tota la península, els visigots s’assentaren majoritàriament a les terres del Tajo i el Duero.
Monestir de Santa Maria d’Ovarra.
Localització: Beranui (La Ribagorça)–La Franja.
No es sap a ciència certa la data de fundació del monestir. El que si que és cert és que en el lloc existia alguna mena d’edifici religiós en temps visigòtics. Fet demostrat per l’existència d’alguns capitells i una pila baptismal de l’època.
Al segle IX el comte Ramon I de Ribagorça ordena la seva reconstrucció. En el 874 regia el monestir l’abat Salomó. El Comte Bernat (920-955) va impulsar la seva reforma i avançar la seva construcció. Ramon II (955-970), va erigir a la Roda d’Isàbena com a seu episcopal, nomenat bisbe al seu fill Odisent. Al 1076 el rei d’Aragó, Sanç Ramires l’annexionà a la abadia de San Victorià d’Assan. Al segle XII usurpà les seves rendes. Va gaudir de priors propis fins al 1582. Va durar fins al segle XVII, amb que sols fora com a santuari.
De planta basilical de tres naus, cobertes amb voltes de quart d'esfera i decoració exterior d'arquets i lleseres. La porta principal s'obri cap al sud, davall un arc de mig punt, encara que es va obrir una altra portaposteriorment en el segle XVI.
Al sud
Les invasions germàniques.
Els alans s'assentaren a les províncies de Lusitanià i Cartagena. en el 412 el rei Atax establi la cort a Mérida. Els vàndals per la seva part estaven dividits en dos grups, els asdings i els silings que es van assentar de forma separada. Els asdinges acabdillats per Gunderic s'establiren a Astúries i nord de Galícia , mentre que els silinges al front dels quals hi era Fridibald ho feren a la Bètica. Els sueus, liderats per Hermeric I, s'assentaren a la resta de Galícia. Mentre que la Tarraconense va continuar sota domini romà.
Es Reboster.
Grup format per gent de Santa Margalida (Mallorca), duen el nom de Es Reboster, pel fet que el local on assagen esta en una finca del mateix nom, situada a les afores de la vila. Pel grup ha passat molta gent, alguns s’han quedat i altres han marxat. Es Reboster està format per, Margalida Pericàs i Marta Fernández a la Veu, Joan Garau al Baix, na Joana Abrines i en Pere Estelrich a les guitarres, en Pere Antoni Pericàs al Saxo, Pep Garau a la trompeta, Biel Perelló al trombó, Miquel Amengual a la bateria i en directe es reforça amb en Bartomeu Alomar als teclats i n'Alberto Sierra a les percussions. El seu estil el podem definir com a ska-punk, amb unes lletres currades i reindicatives acompanyada amb una música ballable.
En el 2002 van gravar una maqueta sota l’original títol “Sa Maqueta” i al 2006 van treure al mercat el seu primer CD, titulat “ Sono qui!”.
Vídeos: “Que em farem”, "Inmigrant", Es Reboster a Tàrbena (Es meu poble).
Monestirde La Real.
Localització:La Real /
El 10 de juny de 1233 el comte de Rosselló, Nunó Sanç, fa donació als monjos del Cister de la vila d'Esporles, l'alqueria Alpic (La Granja) i l'honor de Sant Llorenç, d'aquet últim lloc compartien la meitat de l'usdefruit. Aquesta donació es va fer efectiva sota la condició d'abastir un convent de l'ordre del Cister a Mallorca. A Esporles en el 1235 s'hi va instal·lar una estructura monàstica anomenada “Fontis Dei”, que va durar fins el 1264. Al 30 de desembre de 1237, el papa Gregori IX va acollir sota la seva protecció a l'abat i el convent cistercenc de
El monestir estava envoltat per un gran mur emmerletat, amb una gran portalada presidida per la imatge de la Nostra Senyora. L'antiga església, segle XIII, construïda en una sola nau amb el teginat en doble vessant sostinguts per arcs punxeguts. L'altar major estava adornat amb un simple retaule, del segle XVI,del qual ressaltava la figura de Nostra Senyora de la Real que portava al seu brac esquerre la figura del noi Jesús. Aquesta imatge estava acompanyada pels patriarques de l'ordre; Sant Beneitó, Sant Bernat i dels apòstols Sant Pere i Sant Pau. Amés de la capella principal n'hi havia altres quatre dedicades a San Onofre, Sant Crist, San Sebastià i Santa Gertrudis la Magna.
L’apariciódel cristianisme.
Els cristians va patir persecucions per tot l’imperi Roma: Septimini Sever, al 202 va prohibir la conversió al cristianisme i al judaisme. Deci, en el 250 va ordenar una persecució general. Dioclecià, a principis delsegle IV, es dirigí contra els líders cristians. En el 311, Constantí decreta l’edicte de tolerància de Sàrdica, que permetia el culte cristià en igualtat amb les altres religions. Edicte que va ser confirmat per l’edicte de Milà en el 313.
De la mateixa manera que va anar expandint-se el cristianisme, van anar apareixent selles bisbals, arreu del territori. Així tenim les següents selles: Tortosa, possiblement al 64 amb que tot indica que aparegué al segle II; Xàtiva al 247; Barcelona al 347; Girona 397; Lleida al 419; Ègara, segregació del bisbat de Barcelona, al 450; Mallorca al 480; Osona al segle V; Empúries al segle V; Elx al 507; Vic al 516; Tortosa al 516; Urgell al 527; València al segle al VI; Dénia al segle VII i Elda al segle VII.
Monestir de Santa Maria de Gerri.
Localització: Gerri de la Sal /BaixPallars (Pallars Sobirà)–
Comarques de Lleida.
El 20 de juny de 807 es redacta la carta fundacional del monestir de Sant Vicenç i Santa Maria, en el lloc on havia una església visigòtica dedicada a Sant Vicenç, i sota la regla de Sant Fruitós. Aquesta ordre te com a fonament el pacte entre l’abat i els monjos. Seguint aquesta regla, Espanell va reunir a cinc companys monjos als quals feu donació dels seus bens de Seguís i Cartanís. D’aquesta manera va ser nomenat abat del monestir. L’abat era el senyor feudal i superior del cenobi, per tant exercia la jurisdicció civil i eclesiàstica, en tot el territori depenent del monestir. La seva jurisdicció abastava a vint-i-sis esglésies parroquials, a les quals al 1772 s’afegí la d’Escaló. En el 839 el monestir adopta la regla benedictina. En el 966 passa a l’advocació de Santa Maria i passa a dependre del monestir de Sant Victor de Marsella. En el 1190 totes les possessions del monestir passen sota la protecció de Alfons I el Bataller, rei d’Aragó. L’any 1592 per una butlla s’incorpora a la Congregació Claustral de Tarragona, deixant així de dependre de Marsella. En la desamortització de 1835 es va procedir a la seva exclaustració.
Construcció romànica de tres naus amb tres absis semicirculars; la nau central és un poc més alta que les laterals i esta coberta amb volta de canó, mentre les laterals ho fan en volta de quart de cercle. L’absis de l’església esta orientat a llevant i la façana a ponent.
Estanislau Verdet les Cantimplores Marramiau i el llegisme.
Estanislau Verdet és un personatge creat per Pau Vallvé, compositor i múcic barceloní, allà pel 2005. A l’agost de 2006 crea la banda Cantimplores Marramiau, format pel mateix Estanislau Verdet (Pau Vallvé), veu i guitarra; Ramón l’Equilibrista (Bernat Castells), veus, guitarres, percussions i ukulele; Josep Mª Pistraus (Joan Vallvé), veus, guitarres, saxo i percussions; Professor Khan (Arnau Vallvé), bateria i cors; Paul Walls (Pol Valls), teclats, percussions i cors; Domènech Bergaulí (Enric Gomez), guitarra i mandolina; Judes Xanguet (Jordi Castells), percussions i melòdica; M.A (Miquel Àngel Cordero), baix i contrabaix; i Sant Coxis-Blau (Alex Sans), sonorització.
També, al 2006, treu al mercat el disc “ Un que de tant llest és tonto i un que de tan tonto és llest”. Defineix el seu estil com a “llegisme”, que amés sembla una corrent filosòfica. Les lletres barregen la critica, el sarcasme, la ironia i la burla amb un humor característic i propi.
Videos: “ Per fer país insulteu en català”; “M’agradaria ser un lemur”, “Beixamel i mató”.
L'oci a la cultura romana.
Inicialment els teatres es construïen en fusta, fins el 52aC. que es va erigir a Roma el primer teatre en pedra. Imitant el model hel·lènic en les parts de la construcció: escena, prosceni, orquestra i càvea. No obstant van introduir canvis en la construcció, al contrari que els grecs, s'edificaven en pla. La càvea es construïa sobre una infraestructura de voltes cobertes amb voltes de canó, i no sobre el vesant d'un turó. L'orquestra és deforma semicircular, i no circular. L'escena és una plataforma rectangular, a la part posterior es troba el front scenae,que servia com a fons de l'escenari.
Edifici de planta el·líptica dissenyat com dos teatres units per l'escena que constà de tres parts: l'arena, el soterrani i la graderia. En l'arena, també de forma el·líptica, és on lluitaven els gladiadors. Al voltant estaven les grades per als espectadors. Sota l'arena esta el fossat, un soterrani que servia com a magatzem i des d'on sortien els gladiadors i les feres.
Edifici de forma rectangular destinat a les curses de cavalls, quadrigues. L'arena estava dividida longitudinalment per un mur decorat en estatues i obelisos, l'spina. Al voltant de l'arena estan les graderies per als espectadors.
Eren els banys públics, formats per diferents habitacles. Els frigidarium, sala d'aigua freda; tepidarium, sala d'aigua temperada; i caldarium, sala d'aigua calenta. Amés comptava amb sales de reunions, biblioteques, jardins, palestres i vestuaris.
Localització: La Pobla de Benifassà (La Tinença de Benifassà) – Comarques del Nord
El monestir, sembla, que esta construït sobre un castell àrab, conegut com /benHassan/. Aquet castell va ser conquerit per Pere II que el va lliurar en feu al cavaller català Guillem d'en Cervera. En el 1229, desprès d'enviudar, es va fer monjo cistercenc i donà les seves possessions al Monestir de Poblet. El rei Jaume el Conqueridor, desprès de conquerir Morella, estant a Tortosa, el 22 de novembre de 1233 davant de l'abat de Poblet i del propi Guillem d'en Cervera va fer l'acta de fundació del monestir: “" Seguint les petjades dels nostres avantpassats , que mirant per les seues ànimes manaren construir nobilíssims monestirs en diversos llocs , volem i ordenem que en Benifazá , s'alce un de l'orde del Císter on en contínues oracions es done honor a Déu i al seu sant nom , i també a la gloriosa Verge Maria , davall la seua advocació ha de ser fundat”. En el mateix any de la fundació es va construir una petita ermita dedicada a Santa Escolàstica. No va ser fins el 1264, que escomesà la construcció de l'església. Entre el 1264 i 1266 es construí l'absis i el creuer d'estil gòtic. Entre el 1316 i 1347 es van construir el Palau de l'abat, el claustre, la sala capitulari les dues sagristies. Finalment al 1460 amb el tancament de la nau central de l'església es van acabar les obres.
El monestir tenia, per la donació de Guillem a Cervera, la jurisdicció sobre tot el territori que depenia de l'antic castell. Aquet territori abastava set pobles que formaven el feu de la Tinença de Benifassà. L'abat era el feudatari de la Tinença, i cobrava el delmes i els impostos.
Durant la guerra de successió les tropes borbòniques destrossaren el monestir i desterraren a l'abat, Gregori Oliver, i a quasi la totalitat dels monjos a Catalunya. No obstant el monestir es va reconstruir, i conservà els privilegisi el regim feudal
En la guerra napoleònica les ordres religioses varen ser dissoltes, llavors els monjos deixaren el monestir, que va ocupar el mariscal, francès, Suchet. Una vegada acabada la guerra, 1814, els monjos retornaren al monestir. No obstant per la desamortització de Mendizabal, 1835, va perdre el seu caràcter religiós i va ser abandonat. Amb aquestes característiques el general, carlista, Cabrera va utilitzar les seves dependencies com a hospital militar i rajola. Durant la guerra carlina tot el Maestrat va ser escenari de grans batalles, el monestir va ser atacat i incendiat per les tropes isabelines. En el 1931, durant la segon república, el monestir de Benifassà va ser declarat Monument Nacional, no obstant degut a la Guerra Civil no es va començar la seva reconstrucció fins el 1960. En el 1967 els monjos de l'Ordre Sant Bruno, procedents d'Itàlia, van prendre possessió.
El Fòrum romà.
Annex al fòrum es troba la basílica, una construcció de planta rectangular dividida amb tres naus. La nau central sobresurt per damunt de les laterals, on es situaven els finestrals que il·luminaven el recinte. Tenia un us comercial i judicial, ja que era el lloc de reunió dels majoristes, i disposava d’un tribunal.
El temple romà, també, estava situat al fòrum, amb que solia haver-ne en altres llocs de la ciutat. Es situava sobre un podi, al qual s’accedia per una única escalinata. Per els esglaons s’accedia a un porxo sostingut per columnes, en alguns casos les columnes, també, es construïen als dos costats del temple. El temple era la residencia de déu, per tant els homes no entraven a pregar. Els ritus de culte es celebraven en el porxo de la façana, al voltant de l’ara, altar.
Prop d’aquestos edificis, es situava la cúria, un edifici de forma rectangular on es reunia el senat que dirigia la ciutat.
Francesc Pedrotxe, conegut com a Doctor Dropo, comença la seva carrera musical en el 1989, formant part del grup, de rock alternatiu, Los Cutrones. En el 1993, juntament amb Joan Blasco, company de l'anterior banda, fundà el grup Dropo. En el 1997 presenten l'espectacle "La veu de un poble", on musiquen textos de diversos poetes. Gracies a aquet espectacle, durant el 1998 fan actuacions a llocs com: centres culturals, universitats, radio i televisió. El grup es desfà al maig de 1999, després de la mort d'una companya del grup, Andrea Miralles.
En el 2001, grava el seu primer disc en solitari, amb el nom artístic de Pedrotxe, titulat "Ningú no vol ser poeta", on amés de temes propis musica poemes d'Estellés, Marc Granell i Francesc Rodrigo. En el 2005 treu el seu segon treball "Entraran a ta casa". En el 2006 participa en els CD's col·lectius "Voz callejera" i "Incrustados en el escaparate", amb les cançons "Onze anys tenia" i "Hi ha un Home".
Mp3: "hi ha un home", "Federico, homenatge a Lorca", "La llum", "Una patria indispensable"
videos: " La muixeranga" "Plena ocupacio"
El Monestir de Sant Miquel de Cuixà
Localització: Codalet(Conflent) , Catalunya Nord.
Ens un temps primerenc, allà pel 840, en una gorja del riu Tet,es va fundar monestir d'Eixalada. Aquet monestir, que era petitó, tenia com a abat a un tal Comendat. En el 854, un grup de clergues de la diòcesi d'Urgell, acabdillat per Protasi,va dotar el monestir amb els seus bens, conservant l'usdefruit fins la seva mort. En el 878, una gran riuada el va destruir. Llavors el monestir va ser traslladat a Cuixà, prop d'una església dedicada a Sant Germà, en unes terres que eren propietat de Protasi. El 29 de Juny del 879, segons un acta de fundació signada per Protasi i Miró el Vell, Sant Miquel de Cuixà va esdevindré monestir de l'ordre dels benedictins.
L'abat Gari (965-998), va acabar i consagrà l'església de Sant Miquel, en el 975; construcció que va començar el seu predecessor, Ponç. L'abat Oliba(1008-1046) va afegir a la façana del temple dos corredors i tres absidioles.Va construir la cripta del Pessebre, on es venera la imatge romànica de la Mare de Déu del Pessebre, així com la capella de la Trinitat i els dos campanars Llombards. Al voltant de 1130, l'abat Gregori, va construir el claustre, de mabre rosa del Conflent. Aquet claustre compta amb seixanta tres columnes de mabre amb motius vegetals, animals i escenes heroiques. En el segle XII, va existir un escriptori, bressol de la histografia catalana.
En el 1653, pel Tractat dels Pirineus, el monestir va passar sota domini francès. En el 1790, en plena revolució francesa, el monjos van ser expulsats i el monestir va ser venut com a bé nacional. En el 1919, es va comparar el monestir i va posar-se a disposició dels monjos cistercencs de Fontfreda. Definitivament, el 1965, es van assentar una comunitat de monjos benedictins, vinguts de Montserrat. Tornat, d'aquesta manera, als seus orígens.
Les cases romanes.
Les famílies benestants, a les ciutats, vivien en els domus. La part principal de la casa era l'atruim, un pati amb columnes que disposava d'un obertura central (compluvium). on hi havia un estany per arreplegar l'aigua de pluja (impluvium); també solia haver-hi un petit altar (laraium) en honor dels seus deus protectors. Des de l'atri s'accedia a les diferents dependencies. La cuina (culina), dormitoris (cubicula), bany (latrina), l'habitació dels senyors (tablinium) i el menjador (triclinium). A la part posterior de la casa hi havia un jardí (peristylium), per la repòs i l'esbarjo.
Les classes mitjanes i populars vivien en les insulae, blocs de cases dividides illes, que podien tenir fins una alçada de sis pisos. Les vivendes donaven a un pati interior, de forma rectangular. A la planta baixa estava reservada als botiguers i als tallers (tabernae). El primer pis solia estar ocupat per les classes mitjanes, mentre que els pisos superiors, més petits, per les classes populars. Normalment mancaven de conduccions d'aigua, per lo tant s'abastaven de la font més pròxima.
Les cases rurals, villae, s'organitzaven al voltant d'un pati interior. Amés de les dependencies del domus, reservat per al propietari, en la vil·la n'hi havia altres: l'habitatge dels esclaus, els estables i el galliner, graners, cellers i dependencies per a les eines; i les premses per al vi i l'oli.
El regne de Nàpols.
Nàpols primerament formava part del regne de Sicília, 1130. Desprès de les “Vespes Sicilianes”, 1282, Pere el Gran va obligar a Carles d'Anjou a refugiar-se a Nàpols. D'aquesta manera, el antic regne es va dividir en dos diferents. No obstant Pere el Gran ocupà, temporalment, Calàbria, 1283. Jaume el Just, entre el 1285 al 1291, va ostentar els títols de duc de Pulla i príncep de Càpua, tots dos territoris dins del regne de Nàpols. En el 1415, Alfons el Magnànim intentà casar al seu germà amb la reina Joana, matrimoni que no es va dur a terme. No obstant en el 1420, la reina napolitana li va demanar auxili contra Lluís d'Angou i els aliats genovesos, que pretenien conquerir el territori. Joana de Nàpols oferí al rei aragonès, a canvi del recolzament, el nomenament com ahereu el ducat de Calàbria, ames del Castell de l'Ou i del Castell Nou.
Alfons el Magnànim envia a Joan d'Hixar, amb el títol de virrei, qui amb un estol obliga a les tropes angevines a retirar-se. Al desembre de 1423, el Magnànim deixa com a lloctinent de Nàpols, al seu germà Pere, i tornà a Catalunya. Llavors la reina Joana canvià d'opinió i revocà el conveni de 1420, i en va pactar un altre igual amb Lluís d'Anjou. Es va formar una lliga contra la corona Aragonesa a Itàlia, formada per la reina Joana, Lluís d'Anjou, el papa Martí V, el duc Sforza, Gènova i Milà. Els aliats s'apoderaren de Nàpols a l'abril de 1424, deixant als catalans reduïts als castells de l'Ou i el Nou. En 1234, van morir la reina Joana i Lluís d'Anjou, per lo qual Renat d'Anjou germà de Lluís d'Anjou hereta el regne de Nàpols. A l'estiu de 1436 una esquadra catalana ocupà Gaeta i Terracina, assetjaren Nàpols i Aversa, que va resistir. A l'octubre de 1438, en un nou setge a la ciutat de Nàpols, el l'Infant Pere va caure mort. A l'estiu de 1239, el castell Nou, que romania sota mans catalanes, esva tenir que rendir. No obstant, Pocs mesos desprès Alfons el Magnànim ocupà Salern i Aversa, i al gener de 1241 conquerí Benavent. A finals d'aquet any ocupa Cosenza i Bisignano. El 2 de juny de 1442 conquerí la ciutat de Nàpols. Al novembre es va recuperar el castell Nou i a principis de 1443 es va sotmetre tot el regne.
Ala mort d'Alfons el Magnànim el regne de Nàpols el va heretar Ferran I de Nàpols, fill bastard del Magnànim. Mentre que la resta d'estats els va heretar, Joan el Caçador, germà d'Alfons el Magnànim. Darrere la mort de Ferran de Nàpols, Carles VIII de França va envair Itàlia al 1494, i a principis de 1495 va ocupar Nàpols. Ferran el Catòlic va incorporar de nou el regne de Napols al 1504.
El castell Nou de Nàpols.
Laciutat romana.
Les ciutats conquerides comptaven amb estatuts jurídics variats. Havia ciutats lliures, com ara Sagunt, federades, estipendiaries i les ciutats rendides. Aquesta situació dura fins al 75 de la nostra era, data en la qual Vespasià atorga el dret llatí a totes les ciutats romanes.
La ciutat Romana de Pol·lèntia
Oliva trencada.
Tenen al mercat un disc, titulat “La música en calma”, on combinen la tradició mallorquina amb el folk anglosaxó i la música pop.
El regne de sardenya.
Durant la segona meitat del segle IX, els bizantins van abandonar l'illa de Sardenya. Llavors els governants locals van ocupar el poder reial. L'illa es va dividir en quatre Jutjats independents: el Jutjat d'Arborea, Jutjat de Càller, Jutjat de Gallura i el Jutjat de Torres. Tots quatre jutjats, es van veure involucrats en les lluites entre pisans i genovesos. Aixi tenim, que cap a finals del segle XIII la república de Pisa dominava tota la costa oriental i part del sud de l'illa. En el 1297, el papa Bonifaci VIII, va crear el Regnum Sardiniae i Corsicae i el va asignar com a rei a Jaume el Just, rei d'Aragó.
A pesar de la creació del regne de Sardenya i Còrsega, l'illa continuava sota l'influencia de Pisa i Gènova. Fins el 1323, en que el rei Jaume el Just es va aliar amb el jutge de d'Arborea, d'origen català. Van aconseguir ocupar els jutjats de Càller i Gallura i fer als pisans fora de l'illa. Els dos jutjats van passar a mans aragoneses, mentre que Arborea es va mantenir independent. Aquesta situació durá fins el 1409, any en el qual Martí el jove, rei de Sicília, derrota a les autoritats d'Arborea en la batalla de Sanluri.
Laprovíncia Terraconensis.
Atenes i Neopàtria.
En el 1204, Bonifaci de Montferrat va ocupar la ciutat d'Atenes; que va cedir, conjuntament am Tebes, a Otó de la Roche. D'aquesta manera es va crear el Ducat d'Atenes, amb que el primer en ostentar el títol va ser el seu nebot i hereu Gui I. Primerament el Ducat d'Atenes era vassall del Regne de Tessàlonica, fins que el dèspota d'Epir, el bizantí Teodor III, el va capturar el 1224. A partir de llavors passà a dependre del Principat de Morea. A pesar d'aquets esdeveniments, la família De la Roche governà al ducat fins al 1308. Any, en el qual va morir Gui II sense descendència. Llavors el parlament d'Atenes va elegir a Guatier de Bienne, fill d'Isabel de la Roche, com a successor.
Va ser, el duc, Gautier de Brienne el que va reclamar el suport de la Companyia Catalana d'Orient per a defensar Atenes dels bizantins i de Tessalià, que intentaven conquerir-la. Els almogàvers derrotaren a Joan Ducas, cap de les tropes invasores. El duc De Brienne, no va recompensar, com devia, a les tropes catalanes, per lo qual aquestes es revoltaren. En la batalla del riu Cefís, els almogàvers derrotaren al duc, i nomenaren senyor d'Atenes al rei de Sicília, Frederic II. Passant d'aquesta manera, el ducat, a formar part dels estats aragonesos. En 1319, la Companyia Catalana d'Orient, acabdillada per l'Infant Alfons Frederic de Sicília, van conquerir el sud de Tessàlia. Creant el ducat de Neopàtria, unint-lo al d'Atenes. El domini aragonès, sobre el ducat d'Atenes, arribà fins el 1388. Any, en el qual els florentins van conquerir la ciutat. El ducat de Neopàtria, va romandre fins el 1390, que caigué en mans florentines. Tots dos ducats, van caure en mans otomanes en el 1444.
Xerramequ Piquismiquis.
Duet format per Marc Serrats, alies Xerramequ; i Marc Grau, alies Tiquismiquis. Tot dos han participat en diferents formacions. Aixi tenim que el Xerramequ ha estat en Matamala, Ensaladilla so Sistem, 116, Dijous Paella i Goldfinfer. Mentre que el Piquismiquis en Toni Manero i Goldfinger. Va ser en Goldfinger, on es van coneixer. L’any 2004 van treure el seu primer disc, “Xerramequ Tiquis Miquis”. En el 2006 treuen al mercat dos dics, “Obrador” i “Troctant”.
Cançonsen Myspace:
http://www.myspace.com/xerramequtiquismiquis
Videos:Canto.
http://www.youtube.com/watch?v=nsp_ay2m2Cw
La grip.
http://www.youtube.com/watch?v=o7pjjddWGbk
L'Hispània Citerior.
Allà cap al 197aC., els romans havien conquerit la part mediterrània de la Península Ibèrica. Els territoris conquistats els van dividir amb dues províncies, la hispània Ulterior i la hispània Citerior, nomenades així perla seva posició respecte de la Península Itàlica. La Citerior abastava el territori compresentre els Pirineus i Cartagena, recaient l'administració de la província a la ciutat de Tarraco.
En el 195 aC. el consol Cató va sotmetre a les tribus aragoneses dels Ilergets, Jacetans i suesetans. En el 133aC. i desprès d'onze mesos de setge Publi Corneli Escipió aconseguí la rendició de Numància (Soria). En el 123 aC. les Balears (Mallorca i Menorca), que s'havien convertit en un cau de pirates, van ser conquerides per Quint Cecili Metel. Les Pitiüses (Eivissa,Formentera i Cabrera) encara trigaren dos segles a ser incorporades a Roma. Entre el 75 i el 74 aC. durant la guerra sertoriana, es va fundar la ciutat de Pamplona. En el 29 aC, s'inicia la conquesta de Cantàbria i d'Asturies, que van ser incorporades definitivament al 19 aC. Totes aquestes terres van ser incorporades a la hispània Citerior,que aplega a tenir els seus límits en el Cantàbric i els Pirineus al nord, la serra del Segura al sud, i cap a l'interior la plana central del Duero, la serra Morena i el Guadiana. Entre el 27i el 14 aC, l'emperador August va dividir la hispània Ulterior en dos províncies, la Bètica i Lusitània. Mentre que la hispània Citerior es mantingué unida en una mateixa província, la Tarraconensis. No va ser fins al 74 dC, que Eivissa es va integrar dins del territori romà, en la província Tarraconensis.
La Hispania Citerior en 195 aC
La Tarraconenesis al 14 aC.
El Regne de Sicília.
L'illa de Sicilia fou conquistada per mercenaris normands, contractats pels bizantins per tal de fer fora als musulmans. Al 1071, desprès de la conquesta, Roger de Hauteville, cap dels mercenaris normands, va rebre el títol de comte de Sicília. En el 1105 Roger II, succeí a son pare, com era menor estava sota la regència de sa mare, fins el 1112. Roger II aconseguí unir totes les possessions normandes d'Itàlia. Aquet fet va donar l'idea del naixement d'un nou regne. En 1130, Roger II, va ser coronat rei de Sicília per l'antipapa Anaclet II. Donat, així, inici a la dinastia Hauteville, que vadurar fins el 1198.
Constança, la ultima Hauteville, va contraure matrimoni amb el príncep germànic, Enric de Hohenstaufen. D'aquet matrimoni va nàixer Frederic, futur rei de Sicilia, amb el qual es va iniciar la dinastia dels Hohenstaufen, que va regir el regne fins al 1266. Manfred va ser coronat rei el 10 d'agost de 1258. Manfred va fer una mena d'aliança amb els musulmans, aliança que el papa Innocensi IV va considerar una ofensa per a la religió cristiana. Llavors el papa declarà nul·la la coronació de Manfred, amés d'excomunicar-lo. Aleshores Manfred organitza una coalició contra el poder papa, i aconseguí apoderar-se de les possessions que el Vaticà tenia al sud
En 1282 el noble sicilià, Joan de Procida va organitzar una revolta contra els angevins, les Vespres Sicilianes. Durant aquesta revolta, tots els francesos de l'illa van ser assassinats. Una delegació de sicilians, va acudir a Pere el Gran, que llavors era al nord d'Africà, i li oferiren la corona. El rei aragonès desembarcà a Trampani, el 29 d'agost. El bisbe de Cefalú el va coronar rei de Sicília el 8 de setembre. El papa Martí IV, aliat dels angevins, va excomunicar i privar dels seus reialmes a Pere el Gran, que va oferir a Carles de Valois, segon fill de Felip II de França. Els francesos intentaren, varies vegades, envair Catalunya, però mai ho aconseguiren. Carles d'Anjou va finir a principis de 1285, acabant d'aquesta manera el contenciós. Amb la coronació de Pere el Gran, el regne de Sicília va anar, unit amb la resta de estats de la Corona d'Aragó.
Sertori.
Quint Sertori, com a partidari de Gai Mari,va ser nomenat governador de tota la Hispània. Corneli Sul·la, va derrotar a Gai Mari i va nomenar governador de la Hispània Citerior a Vilari Flac. Sertori, que continuava fidel a Mari i no va reconèixer al Dictador. En el 82 aC., Vilari Falc i Gai Anni van derrotar a Sertori, que va intentar barrar-los el pas pels Pirineus. Darrera la derrota Sertori es va refugiar a Cartagena, des d'on el 81aC va fugir cap a Mauritània. En el 80 aC, aprofitant una rebel·lió a Lusitània torna a la Hispània Ulterior i es va aliar amb el lusitans rebels. Acompanyat pels rebels i per soldats romans, que es van mantenir fidels a ell, va derrotar al pretor Luci Fufidi. Luci Hirtulei, general de Sertori, en 79 aC, derrotà a Marc Domici Calví, passant així, tota la Hispània Ulterior a mans de Sertori. Continuà les seves conquestes per la Hispània Citerior, Roma va enviar unes tropes d'auxili, comandades per Luci Manli, qui va ser derrotat a Ilerda (Lleida), el 78 aC, va establir com a capital a Osca, lloc on va crear una Acadèmia per als fills dels notables hispans.
En el 76 aC., Roma envià a Gneu Pompeu al front d'un gran exercit, format per quaranta mil homes. Pompeu aconsegui travessar els pirineus, per la seva part oriental, i vafundar Gerunda (Girona). En aquet any Sertori va atacar la ciutat de Lauro (Sant Miquel de Lliria), que es va decantar pel partit de Pompeu motiu per la qual va ser incendiada. En el 75 Pompeu avança pel sud de l'Ebre i va prendre la ciutat de Valentia. Llavors continua camí cap a Sucro, lloc on s'havien refugiat els sertorians. Sertori, aleshores es va refugiar a Sagunt, on donà combat i va eixir guanyador. Des de Dènia va demanar ajuda a Mitrídades, rei del Ponto i enemic dels romans. En el 74 aC, les forces de Pompeu avansar-en pel Vall de l'Ebre.Van assetjar Calagurris, que amb la intervenció de Sertori var rebutjar. En el 73 aC, Sertori va anar retrocedint en les seves possicions, a finals d'any sols controlava Osca, Calagurris i Ilerda. En el 72 aC, davant les successives desfetes i la baixa moral de les seves tropes, Sertori va ser assassinat, a Osca, per dos dels seus oficials.
Tira.li Folk.
El grup suecà Tira-li Folk, esta format per: Mondu, dolçaina, flabiol, xalumeu i saxo; Xèlo, veu i percussions menors; Isabel, violí; Xavi, guitarra clàssica i elèctrica; Carles, baix elèctric i Mon, bateria i caixo flamenc.
Tira-li Folk, s'ho passa d'allò més be fent música tradicional del País Valencià i de la resta del Mediterrani, contagiant al públic el seu bon rollo. En els balls conten en animadors que ensenyen i animen al públic a participar del ball.
Han participat en el Fastafolk de Benicàssim, 2001; en el Xirivella Sona, 2004; en la Trobada d'Escoles en Valencià del Camp de Morvedre, 2004; en l'Espai Jove de Sueca, 2004 i 2005. Participant, amés, en els discos d'aquestos esdeveniments.
Mp3: Jota de Beniganim. Vals en Sol. Pa'n Pipes. Jota d'Alfarb. La Cirereta. El Sabater de Sollana. La primera carxofa del Tio Caliu. Caramella Polca.
